Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: castellà

Bilingüisme: semblança i competència entre llengües

Un amic em va passar l’article The importance of interlinguistic similarity and stable bilingualism when two languages compete (accessible lliurement a través de l’arXiv), del que també hi ha una ressenya a The Physics arXiv Blog (on, per cert, alguns dels comentaris sobre la necessitat d’una “llengua única mundial” fan certa por). L’article analitza quina és l’evolució del número de parlants d’una llengua en un sistema on dues llengües competeixen i són semblants. Aquesta semblança facilita que es creï un tercer grup de parlants bilingües. Els tres autors són de la Universidade de Santiago de Compostela. Curiosament, a la introducció comenten que a Espanya hi ha regions amb idiomes cooficials, “principalment gallec, basc, català o valencià”!

Deixant aquest tema de banda, els autors proposen una generalització d’un model d’Abrams i Strogatz (sí, el dels móns petits), on dues llengües competeixen per un mateix grup de parlants. Amb aquesta generalització, es permet que hi hagi un tercer grup bilingüe. Pel que sembla, el paper del grup bilingüe és important, perquè permet la coexistència de les dues llengües.

Proposen, doncs, un sistema d’equacions diferencials de les tres poblacions –parlants d’una i altra llengua i bilingües– controlades per tres paràmetres:

  • El prestigi d’una de les dues llegües respecte l’altra, que afavoreix més la conversió dels parlants cap a una o altra llengua.
  • La semblança entre les dues llengües, que si és gran facilita l’aparició del grup bilingüe.
  • L’exponent que regula la dependència de l’evolució d’un dels grups respecte els parlants d’una llengua, i que mantenen fix durant tot l’article.

Mitjançant simulacions numèriques identifiquen cinc regions diferents en funció del prestigi i la semblança:

  1. Només una llengua sobreviu, independentment de quina llengua predominés inicialment.
  2. Només una llengua sobreviu, però quina ho fa depèn de les condicions inicials.
  3. A part de la supervivència d’una o altre llengua exclusivament, també existeix una tercera possibilitat amb coexistència de les dues llengües i del grup bilingüe, depenent també de les condicions inicials.
  4. De nou en funció de les condicions inicials, o bé sobreviu exclusivament una de les dues llengües, o sobreviuen les dues però una d’elles sense –o gairebé sense– parlants exclusius (és a dir, tots els parlants de la segona llengua són bilingües).
  5. L’única solució possible és l’existència d’un grup bilingüe estable.

Basant-se en dades recents, els autors situen Galícia al grup 1 (i prediuen que el gallec desapareixerà), tot i que la seva proximitat a la regió 4 fa que el número de parlants de gallec hagi de decaure molt lentament. No sé si hi ha dades semblants –m’imagino que sí– pel català; seria interessant buscar en quin punt es troba.

De totes maneres, i sense deixar de ser molt interessant, el model no és res més que això, un model. En concret, no té en compte l’entrada i sortida de parlants (per exemple, amb la migració), ni l’existència de terceres llengües. Més encara, el prestigi d’una llengua és fàcil que variï al llarg del temps. És, per exemple, fortament influenciable per les polítiques lingüístiques. Finalment, la dependència de l’evolució del nombre de parlants d’una llengua en funció del nombre de parlants d’una i altra llengua –d’una potència del total de parlants, de fet– no és del tot clara. Per posar un exemple, es podrien crear fàcilment dues comunitats separades que mantinguessin una llengua diferent entre elles. Per a això, i tirant cap a casa, seria interessant veure aquesta evolució dins d’una xarxa complexa. He fet algunes simulacions ràpides i surten coses interessants. Ja les penjaré un dia d’aquests.

La RAE, una mica ‘melonceta’

‘rojo’ i ‘rojillo’

La Real Académia Española té ja la 23a edició del seu diccionari, el DRAE, a la versió online. Sembla que a aquests fòssils els patina força la neurona. A primera vista hi veig dos problemes greus.

El primer: trobo que el diccionari té una ideologia excessivament marcada. Suposo que és molt difícil ser objectiu en un tema així, però per això el diccionari l’escriu un grup de gent i no una sola persona. Comencem per la paraula ‘matrimonio‘. Sembla que ja hauríem de tenir superat això de home+dona sempre, no creieu? Doncs encara surt ben clar que

matrimonio

1. m. Unión de hombre y mujer concertada mediante determinados ritos o formalidades legales.

Sembla que en aquesta nova edició les coses encara seguiran igual. Més exemples. Ja a la versió anterior hi tenim que ‘facha‘ és, en la tercera accepció, una abreviació de feixista “despectiu i coloquial”. En canvi, ‘rojo‘ és “En política, radical, revolucionario”. Però no despectiu. Això ja hi era. Amb la flamant nova 23a edició, veiem que apareix la nova ‘rojillo‘, “De tendencias políticas más bien izquierdistas.” Coloquial, però no despectiu. Una que ja hi era, però que ara s’accepta també amb la grafia original, és ‘abertzale‘: “Nacionalista radical”. Cal canviar el significat d’aquesta manera? Que jo sàpiga, en basc no significa això. I, gran novetat!, ‘antiespañol‘. Llàstima que arribin justets i no hagin tingut temps d’incorporar antitaurino, encara que fos com a sinònim.

D’altra banda, em sembla molt estrany que s’hagin inclòs tantes formes diminutives i superlatives. Sóc físic, no filòleg, i el tema em queda un xic lluny. Ells sabran, suposo. Però tot i així em sembla entendre que paraules derivades com aquestes no haurien d’entrar al diccionari. Una cosa és la diferència entre ‘palo‘ i ‘palillo‘. La segona no és diminutiva de la primera (o si més no, no sempre), sinó que té un significat propi: escuradents. En canvi, entre ‘melón‘, “Hombre torpe o necio”, i ‘meloncete‘, “Muchacho poco avispado”, no hi veig altra diferència que el grau que ja indica el diminutiu. Algun filòleg a la sala?

Bromes a part, el tema de la ideologia al diccionari em sembla molt perillós. És clar que les paraules tenen moltes vegades connotacions ideològiques. Però cal anar amb molt de compte en com es defineixen, i el grup encarregat de fer-ho hauria de ser prou ampli i variat com per ser capaç d’arribar a un consens tan neutre com fos possible.

Actualització (18 d’abril de 2013): Avui m’he assabentat de dos increïbles exemples més,

masculino

3. adj. Varonil, enérgico.

femenino

6. adj. Débil, endeble.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 158 other followers