Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: CiU

Declaracions i sobiranies

Segueixo des de lluny l’aparició i discussió de les propostes de declaració de sobirania que estan fent els partits a Catalunya. Els amics amb qui sovint parlem sobre això ja saben que preferiria un procés més proper, municipal potser, però tenim el que tenim i ens les hem d’arreglar com puguem.

Ara llegeixo que “la CUP veu ara lluny adherir-se a la declaració de sobirania”. La veritat, espero que al final la declaració compti amb el màxim de suports. Però, com vaig llegir a algun lloc que ara no recordo (diria que era una editorial de Vicent Partal), si cal que la declaració es limiti a reconèixer la sobirania popular, que no és res més que el dret a decidir (sobre la independència i sobre el que faci falta), doncs que així sigui. Francament, però, no entenc per què CiU i ERC no volen fer una referència als Països Catalans, ni que sigui al preàmbul. Una cosa és voler tirar pel dret amb la independència primer a Catalunya, l’altra és obviar totalment la resta dels països. ICV sí que hi fa referència, ni que sigui de passada, però crec que és el mínim —jo, personalment, preferiria deixar-ho ben clar d’entrada, com fan les CUP. Aparentment hi ha força gent que no hi està d’acord (segons aquesta pregunta de l’Ara, no sé com estan els ànims per allà). Però la veritat, no ho entenc. I em fa vergonya de veure segons quins comentaris a la pregunta aquesta de l’Ara. Com diu en Joan Canela Barrull a Mèdia.cat, o jo mateix fa un temps, entre Catalunya i la resta dels països no hi ha tanta diferència: una mica menys de suficiència catalana ens aniria bé. Del PSC, no cal ni parlar-ne: això d’intentar defensar el dret a decidir sense reconèixer la sobirania popular no hi ha manera que ho aconsegueixi d’entendre, per molt que m’hi esforci.

El que més em sorprèn, però, és tanta reticència amb això dels Països Catalans, però que en canvi es doni per fet que vulguem seguir a la Unió Europea. Dic jo que si la sobirania és del poble, tal i com declaren, això ens ho haurien de preguntar abans, oi? Diu la declaració de CiU i ERC que el Parlament defensarà els principis de la Unió Europea, com ara el famós estat del benestar i la democràcia, principis que costen de veure en aplicació, i que té la voluntat de permanència en aquesta Unió. Jo fa temps que en dubto, d’aquesta Unió, i sembla ser que hi ha veus que comencen a dir el mateix.

Hi ha un altre punt clau en la proposta de la CUP que em sembla molt interessant: la necessària desobediència civil que s’haurà de dur a terme. Es miri com es miri, un procés com el de declarar la independència és un trencament de la legalitat i una desobediència a l’estat. A mi això no em preocupa en absolut, sinó al contrari, perquè situa la sobirania realment en les persones i no en les abstraccions polítiques, siguin aquestes estats espanyols, parlaments catalans o el que toqui en aquell moment. És per això que considero que un procés d’aquest estil és especialment complicat per als partits de dretes, com a partits d’ordre que són, però també per als més esquerrans, si com passa sovint i aquí tenen més al cap la cosa de partit que d’esquerrà. Incloure doncs a la declaració la necessària desobediència civil que exigeix un procés com aquest, i posar el Parlament com a una entitat que acompanya i recolza aquesta desobediència, i no en la direcció inversa de fer-lo el protagonista a qui “el poble de Catalunya” ha d’arropar, és un encert que malauradament dubto que aconsegueixi arribar a la declaració final.

I finalment, el punt sobre el dret a vot de tots els habitants de Catalunya em sembla el més important a nivell de legitimació del dret a decidir. D’això no m’ha semblat que cap altre partit n’hagi parlat, i francament m’agradaria sentir-ne la seva opinió. Al cap i a la fi, si volem negar el dret a votar d’un sector de la població, més val que deixem votar només els que estiguin a favor del sí a la independència i aconseguim una bona unanimitat, no creieu?

#novullpagar: espoli o caciquisme?

L’altre dia comentava breument una columna de Josep Ramoneda que advertia de l’error de convertir l’argument econòmic en la principal raó per a la independència. Sóc dels que creu que si d’algun lloc ha de venir la independència és de la voluntat d’autogovernar-se.

Doncs bé, un dels problemes que planteja aquest argument econòmic l’exemplifica la notícia vaig sentir l’1 de maig durant tot el matí a Catalunya Informació sobre les accions del que ja en podem dir el moviment #novullpagar, i que a grans trets s’està repetint avui. Aquestes últimes setmanes, el moviment del #novullpagar ha passat de ser una anècdota d’algun vídeo aïllat penjat a youtube a una mobilització de desobediència civil força important. Finalment, els principals mitjans d’informació hi han dedicat atenció. L’informe dels silencis mediàtics de Mèdia.cat ja en parlava el 2010: la inversió en la infraestructura ja està més que amortitzada.

La notícia en qüestió repetia una cosa així com que els participants del #novullpagar “protesten pel greuge comparatiu que suposa que a Catalunya es concentrin la majoria de vies de pagament d’Espanya”. Però es tracta realment d’un espoli espanyol? És cert que aquí hi ha molts més peatges. Però no ens hem de quedar en aquest independentisme de testosterona de què adverteix Roger Palà. Els peatges no els paguem (o els paguen, qui vagi en cotxe) a Espanya sinó —principalment— a Abertis, una multinacional amb seu a Barcelona i íntimament relacionada amb Convergència i Unió. Per posar dos exemples, l’actual president Salvador Alemany, per exemple, és assessor del govern català en matèria econòmica (a més de, des de fa ben poc, president del Consell Social de la Universitat de Barcelona, però això és tema per un altre dia), mentre l’ex-conseller d’economia de la Generalitat catalana, Francesc Homs i Ferret (no confondre amb l’actual protaveu, Francesc Homs i Molist) va ser nomenat president d’Abertis Logística el 2007.

Jo no crec que estigui tan malament pagar peatges, al contrari. De fet, crec que té tota la lògica. És normal que siguin els conductors qui ajudin a pagar la construcció i el manteniment de les carreteres. Sempre que sigui un preu raonable, evidentment, i a través de peatges públics, que busquin un benefici comú, i no privats, que el busquin propi. De fet, és exactemanent el mateix que passa amb el transport públic, que he de pagar cada dia quan agafo el metro i el tren. Una mica en la línia del que deia aquest blog i del que defensa l’esquerra abertzale recentment.

Ara, com a desobediència civil és molt interessant. Veurem com ho gestiona CiU.

Felip Puig i l’escalada autoritària

Ja he sentit a més d’un i de dos dir que inclús per a Convergència i Unió comença a ser incòmode tenir una persona com Puig de conseller. I no només pels escàndols d’abús de poder i de corrupció, com ara el destapat recentment per la cadena SER sobre un concurs a mida per a la seva cunyada, que no fan més que sumar-se als anteriors (recordem per exemple el famós 3%, que es veu que va acabar sent del 20%) i que Convergència i Unió ha sabut sempre capejar sense gaires entrebancs. Sinó sobretot pel que diu en públic i per la manera de dirigir una conselleria tant important com la d’Interior.

Certament, inclús des d’una ideologia dretana, però de base democràtica, les seves actituds i declaracions estan deixant de ser defensables. Si fa un any (i cito de memòria), Felip Puig deia una cosa així com “Arribarem fins on permeti la llei, i una mica més“, ara deixa anar coses de l’estil de “el nostre sistema de seguretat no acaba sent prou dissuasiu, no fa por” i, referint-se als ferits, “ja no s’hi val a dir jo no volia, jo passava per allí“. O inclús posa en dubte que es pugui criticar l’actuació de la policia, quan en una democràcia aquesta crítica i control permanent del poder no és una opció sinó una condició necessària bàsica. Són unes declaracions que, a més de tractar-se possiblement de delictives, deixen entendre la qualitat democràtica del conseller d’Interior. Que un càrrec públic d’aquest nivell digui que anirà més enllà de la llei, que el sistema de seguretat ha de fer por, i deixi entendre que qualsevol participant a una manifestació pot rebre cops o bales o ser detingut arbitràriament denota una manca de cultura democràtica altament preocupant.

El pitjor de tot, a més, és que la bèstia mediàtica té tanta força, i la societat sovint massa poc escepticisme i lectura crítica, que aquest discurs cala amb força entre un nombre significant de gent que veu bé la mà dura i la legislació per acabar amb un problema —el de la violència a les concentracions— que, com molt bé diu Benet Fusté, en primer ordre no és específic de les manifestacions polítiques sinó propi de qualsevol gran concentració de persones, i en segon ordre respon a un deteriorament de la situació econòmica i social d’amplis sectors (m’atreviria a qualificar-los ja de majoritaris) de la societat que només pot resoldre’s atacant aquests problemes, i no simplement les manifestacions i desordres que no en són res més que el símptoma i que amb més repressió, si bé pot ser que disminueixin en amplitud, no faran més que radicalitzar-se. I és que per a garantir que una manifestació (o una lluita qualsevol) sigui pacífica, no hi ha millor ingredient que fer-la massiva, com bé va demostrar tot el moviment del 15-M l’any passat. I, com segueix Benet Fusté, que els beneficis de comportar-se civilitzadament siguin majors que els de liar-la.

És responsabilitat de tots els que participem a aquestes manifestacions aconseguir que segueixin sent pacífiques i massives com les del maig passat —i més encara tenint en compte la poca utilitat de cremar un contenidor, o tres-cents—, però també és responsabilitat nostra, i de la resta de societat, qüestionar i respondre a aquesta escalada autoritària a què ens està duent tant les paraules i el comportament de Felip Puig com la negativa a escoltar el descontentament generalitzat.

Doblar les taxes universitàries mentint

Antoni Castellà, secretari d’Universitats de la Generalitat catalana i un home de qui, cada vegada que l’escolto o el llegeixo, li sento dir una mentida, vol doblar el cost dels estudis universitaris. La notícia ha sortit avui a l’Ara, que literalment titulava “Universitats proposa apujar les taxes fins a cobrir el 25% del cost” (aquí la versió reduïda de la notícia), i seguia amb l’entrada

A l’espera de la decisió del nou ministeri d’Educació, el Govern està pressionant perquè permeti apujar les taxes universitàries fins a un màxim del 25% del cost. Ara els preus en cobreixen fins a un 15%.

Anem a pams. El que vol l’Antoni Castellà, i CiU en general, m’imagino, és doblar els preus públics dels graus i màsters. El que haurien de fer si, seguint literalment el titular, cobressin als estudiants el 25% del preu dels seus estudis, seria reduir els preus a la meitat. Per què aquesta confusió? Perquè, una vegada més, es repeteix la mentida segons la qual actualment els universitaris paguen amb la matrícula entre el 12% i el 15% del cost.

Com calcula Antoni Castellà el cost total per alumne? Agafant el total de fons dedicats a universitats (incloent recerca, manteniment i funcionament dels centres, etc.) i dividint-ho pel número d’alumnes. Així surt, efectivament, que els estudiants paguen aproximadament un 15%, però no del cost dels seus estudis sinó del cost global de la universitat.

Com s’hauria de calcular? Evidentment, traient les parts de recerca i agafant les fraccions corresponents de funcionament i altres, i dividir el resultat entre el número d’alumnes. No és fàcil de fer, perquè la majoria de professors cobren tant per donar classe com per investigar (tot i que sovint amb proporcions diferents), i decidir quin cost, per exemple d’electricitat, correspon a mantenir les aules obertes i quin a mantenir en funcionament els equipaments de recerca necessaris no és gens senzill. Com dic, doncs, no és fàcil, però suposant que el cost és meitat i meitat per recerca i docència tindríem l’aproximació que els estudiants estan pagant ja un 30% de la matrícula. Estudis més acurats apunten en realitat cap al 40% o el 50%.

Resumint: augmentar les taxes amb l’excusa que els estudiants paguen poca proporció del cost és, senzillament, una presa de pèl. Si a la secretaria d’universitats no saben fer aquests càlculs, malament anem: no m’estranya que tinguem els problemes econòmics que tenim. Si saben fer-los, i conscientment i reiteradament pretenen enganyar i manipular l’opinió, pitjor encara.

Estic d’acord, això sí —i seria molt interessant—, que cal obrir un debat sobre quina fracció dels estudis universitaris ha de pagar la societat (a través d’impostos, s’entén) i quina l’alumne que se’n beneficia directament. Hi ha molts models per triar i remenar: uns defensen que ja està bé com està ara, d’altres que s’hauria d’augmentar molt el cost a canvi de beques que ho compensin, d’altres en fer completament gratuïta la primera matrícula i molt cares les repeticions. Però per a parlar-ne, és necessari abans disposar de dades fidedignes sobre el cost real, i no dir el primer que es posa a l’abast. Això és responsabilitat tant del govern català com de les mateixes universitats, però també dels periodistes que es limiten en acceptar per bones les dades que els arriben en lloc de contrastar-les.

L’excusa del programa electoral

Ben sovint s’utilitza, per a justificar una determinada mesura de govern, l’excusa de “ho teníem al programa electoral, i per tant ho hem de fer”. El govern de Convergència i Unió l’ha utilitzada repetidament aquest any per a justificar l’eliminació de l’impost de successions el passat abril en plena reducció de pressupostos, i l’actual president Artur Mas va tornar-hi dijous a la nit a l’entrevista que li va fer la Mònica Terribas. És una justificació que sempre em treu de polleguera, principalment per dues raons.

La primera és que, si realment figurava en el programa electoral, aleshores més val fer servir la justificació que donaven en el propi programa —o que donessin en el moment de fer-lo— per a incloure aquesta promesa. En aquest cas, la raó de no fer-ho m’imagino que és que van basar part de la campanya en la mentida esdevinguda certa per insistència de “treure l’injust impost de successions que afecta les classes mitjanes”.

El cert és que aquest impost va deixar d’afectar les classes mitjanes amb la reforma que es va fer el 2009 durant el segon govern tripartit (una reforma que va portar cua perquè a uns els semblava massa i a altres massa poc, i que inclús va fer que votessin diferent ICV de PSC i ERC). Amb aquella primera reforma, crec recordar que era un 95% de la població (o de les herències, no ho recordo amb precisió) que quedava eximida de pagar, de manera que l’impost passava realment a gravar només les anomenades “grans fortunes”. Hi havia una pàgina de la mateixa Generalitat que ho explicava molt bé i molt ben documentat, però curiosament ha desaparegut del gencat.cat. Així, la nova reforma de CiU del passat abril beneficia a el 5% de població (o de les herències, perdoneu-me la inconcreció). És, com explica molt bé aquest article,

una manca d’ingressos i una exempció a un nombre reduït de ciutadans que es defensa amb arguments enganyosos (que servirien per a suprimir tots els impostos) i que es tradueix en una major o menor afectació sobre la capacitat de l’administració per a prestar els serveis públics.

Així que, sabent que l’argument que van utilitzar en campanya era fals, ara es limiten a dir que “s’hi havien compromès”, sense explicar les raons per les quals van fer-ho.

La segona cosa que em posa nerviós de què s’utilitzi l’excusa del programa electoral és que hi ha una enormitat de promeses que hi figuren (en tots els programes) que s’acaben per incomplir, i no se n’esparveren pas. Pel que fa al cas de l’actual govern de CiU, la Directa va publicar ahir un excel·lent article que repassa els incompliments que ha fet i està fent del seu programa. Un programa que “garantia una reducció de les llistes d’espera per a intervencions quirúrgiques i l’establiment d’uns temps màxims per a intervencions quirúrgiques” i que prometia treballar “per a establir horaris més amplis d’atenció a tota la xarxa sanitària d’utilització pública”; un programa segons el qual s’ampliaria el transport públic i que garantia “que les taxes [universitàries] no creixin per sobre de la inflació prevista”.

És evident que un programa no es pot seguir mai al peu de la lletra. Però per la mateixa raó, no es pot utilitzar com a argumentació per a una decisió. Al final, però, i en paraules del mateix Francesc Homs, “em costa d’entendre que algú es pugui fer el sorprès per les mesures”.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 158 other followers