Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: Convergència i Unió

Declaracions i sobiranies

Segueixo des de lluny l’aparició i discussió de les propostes de declaració de sobirania que estan fent els partits a Catalunya. Els amics amb qui sovint parlem sobre això ja saben que preferiria un procés més proper, municipal potser, però tenim el que tenim i ens les hem d’arreglar com puguem.

Ara llegeixo que “la CUP veu ara lluny adherir-se a la declaració de sobirania”. La veritat, espero que al final la declaració compti amb el màxim de suports. Però, com vaig llegir a algun lloc que ara no recordo (diria que era una editorial de Vicent Partal), si cal que la declaració es limiti a reconèixer la sobirania popular, que no és res més que el dret a decidir (sobre la independència i sobre el que faci falta), doncs que així sigui. Francament, però, no entenc per què CiU i ERC no volen fer una referència als Països Catalans, ni que sigui al preàmbul. Una cosa és voler tirar pel dret amb la independència primer a Catalunya, l’altra és obviar totalment la resta dels països. ICV sí que hi fa referència, ni que sigui de passada, però crec que és el mínim —jo, personalment, preferiria deixar-ho ben clar d’entrada, com fan les CUP. Aparentment hi ha força gent que no hi està d’acord (segons aquesta pregunta de l’Ara, no sé com estan els ànims per allà). Però la veritat, no ho entenc. I em fa vergonya de veure segons quins comentaris a la pregunta aquesta de l’Ara. Com diu en Joan Canela Barrull a Mèdia.cat, o jo mateix fa un temps, entre Catalunya i la resta dels països no hi ha tanta diferència: una mica menys de suficiència catalana ens aniria bé. Del PSC, no cal ni parlar-ne: això d’intentar defensar el dret a decidir sense reconèixer la sobirania popular no hi ha manera que ho aconsegueixi d’entendre, per molt que m’hi esforci.

El que més em sorprèn, però, és tanta reticència amb això dels Països Catalans, però que en canvi es doni per fet que vulguem seguir a la Unió Europea. Dic jo que si la sobirania és del poble, tal i com declaren, això ens ho haurien de preguntar abans, oi? Diu la declaració de CiU i ERC que el Parlament defensarà els principis de la Unió Europea, com ara el famós estat del benestar i la democràcia, principis que costen de veure en aplicació, i que té la voluntat de permanència en aquesta Unió. Jo fa temps que en dubto, d’aquesta Unió, i sembla ser que hi ha veus que comencen a dir el mateix.

Hi ha un altre punt clau en la proposta de la CUP que em sembla molt interessant: la necessària desobediència civil que s’haurà de dur a terme. Es miri com es miri, un procés com el de declarar la independència és un trencament de la legalitat i una desobediència a l’estat. A mi això no em preocupa en absolut, sinó al contrari, perquè situa la sobirania realment en les persones i no en les abstraccions polítiques, siguin aquestes estats espanyols, parlaments catalans o el que toqui en aquell moment. És per això que considero que un procés d’aquest estil és especialment complicat per als partits de dretes, com a partits d’ordre que són, però també per als més esquerrans, si com passa sovint i aquí tenen més al cap la cosa de partit que d’esquerrà. Incloure doncs a la declaració la necessària desobediència civil que exigeix un procés com aquest, i posar el Parlament com a una entitat que acompanya i recolza aquesta desobediència, i no en la direcció inversa de fer-lo el protagonista a qui “el poble de Catalunya” ha d’arropar, és un encert que malauradament dubto que aconsegueixi arribar a la declaració final.

I finalment, el punt sobre el dret a vot de tots els habitants de Catalunya em sembla el més important a nivell de legitimació del dret a decidir. D’això no m’ha semblat que cap altre partit n’hagi parlat, i francament m’agradaria sentir-ne la seva opinió. Al cap i a la fi, si volem negar el dret a votar d’un sector de la població, més val que deixem votar només els que estiguin a favor del sí a la independència i aconseguim una bona unanimitat, no creieu?

#novullpagar: espoli o caciquisme?

L’altre dia comentava breument una columna de Josep Ramoneda que advertia de l’error de convertir l’argument econòmic en la principal raó per a la independència. Sóc dels que creu que si d’algun lloc ha de venir la independència és de la voluntat d’autogovernar-se.

Doncs bé, un dels problemes que planteja aquest argument econòmic l’exemplifica la notícia vaig sentir l’1 de maig durant tot el matí a Catalunya Informació sobre les accions del que ja en podem dir el moviment #novullpagar, i que a grans trets s’està repetint avui. Aquestes últimes setmanes, el moviment del #novullpagar ha passat de ser una anècdota d’algun vídeo aïllat penjat a youtube a una mobilització de desobediència civil força important. Finalment, els principals mitjans d’informació hi han dedicat atenció. L’informe dels silencis mediàtics de Mèdia.cat ja en parlava el 2010: la inversió en la infraestructura ja està més que amortitzada.

La notícia en qüestió repetia una cosa així com que els participants del #novullpagar “protesten pel greuge comparatiu que suposa que a Catalunya es concentrin la majoria de vies de pagament d’Espanya”. Però es tracta realment d’un espoli espanyol? És cert que aquí hi ha molts més peatges. Però no ens hem de quedar en aquest independentisme de testosterona de què adverteix Roger Palà. Els peatges no els paguem (o els paguen, qui vagi en cotxe) a Espanya sinó —principalment— a Abertis, una multinacional amb seu a Barcelona i íntimament relacionada amb Convergència i Unió. Per posar dos exemples, l’actual president Salvador Alemany, per exemple, és assessor del govern català en matèria econòmica (a més de, des de fa ben poc, president del Consell Social de la Universitat de Barcelona, però això és tema per un altre dia), mentre l’ex-conseller d’economia de la Generalitat catalana, Francesc Homs i Ferret (no confondre amb l’actual protaveu, Francesc Homs i Molist) va ser nomenat president d’Abertis Logística el 2007.

Jo no crec que estigui tan malament pagar peatges, al contrari. De fet, crec que té tota la lògica. És normal que siguin els conductors qui ajudin a pagar la construcció i el manteniment de les carreteres. Sempre que sigui un preu raonable, evidentment, i a través de peatges públics, que busquin un benefici comú, i no privats, que el busquin propi. De fet, és exactemanent el mateix que passa amb el transport públic, que he de pagar cada dia quan agafo el metro i el tren. Una mica en la línia del que deia aquest blog i del que defensa l’esquerra abertzale recentment.

Ara, com a desobediència civil és molt interessant. Veurem com ho gestiona CiU.

L’excusa del programa electoral

Ben sovint s’utilitza, per a justificar una determinada mesura de govern, l’excusa de “ho teníem al programa electoral, i per tant ho hem de fer”. El govern de Convergència i Unió l’ha utilitzada repetidament aquest any per a justificar l’eliminació de l’impost de successions el passat abril en plena reducció de pressupostos, i l’actual president Artur Mas va tornar-hi dijous a la nit a l’entrevista que li va fer la Mònica Terribas. És una justificació que sempre em treu de polleguera, principalment per dues raons.

La primera és que, si realment figurava en el programa electoral, aleshores més val fer servir la justificació que donaven en el propi programa —o que donessin en el moment de fer-lo— per a incloure aquesta promesa. En aquest cas, la raó de no fer-ho m’imagino que és que van basar part de la campanya en la mentida esdevinguda certa per insistència de “treure l’injust impost de successions que afecta les classes mitjanes”.

El cert és que aquest impost va deixar d’afectar les classes mitjanes amb la reforma que es va fer el 2009 durant el segon govern tripartit (una reforma que va portar cua perquè a uns els semblava massa i a altres massa poc, i que inclús va fer que votessin diferent ICV de PSC i ERC). Amb aquella primera reforma, crec recordar que era un 95% de la població (o de les herències, no ho recordo amb precisió) que quedava eximida de pagar, de manera que l’impost passava realment a gravar només les anomenades “grans fortunes”. Hi havia una pàgina de la mateixa Generalitat que ho explicava molt bé i molt ben documentat, però curiosament ha desaparegut del gencat.cat. Així, la nova reforma de CiU del passat abril beneficia a el 5% de població (o de les herències, perdoneu-me la inconcreció). És, com explica molt bé aquest article,

una manca d’ingressos i una exempció a un nombre reduït de ciutadans que es defensa amb arguments enganyosos (que servirien per a suprimir tots els impostos) i que es tradueix en una major o menor afectació sobre la capacitat de l’administració per a prestar els serveis públics.

Així que, sabent que l’argument que van utilitzar en campanya era fals, ara es limiten a dir que “s’hi havien compromès”, sense explicar les raons per les quals van fer-ho.

La segona cosa que em posa nerviós de què s’utilitzi l’excusa del programa electoral és que hi ha una enormitat de promeses que hi figuren (en tots els programes) que s’acaben per incomplir, i no se n’esparveren pas. Pel que fa al cas de l’actual govern de CiU, la Directa va publicar ahir un excel·lent article que repassa els incompliments que ha fet i està fent del seu programa. Un programa que “garantia una reducció de les llistes d’espera per a intervencions quirúrgiques i l’establiment d’uns temps màxims per a intervencions quirúrgiques” i que prometia treballar “per a establir horaris més amplis d’atenció a tota la xarxa sanitària d’utilització pública”; un programa segons el qual s’ampliaria el transport públic i que garantia “que les taxes [universitàries] no creixin per sobre de la inflació prevista”.

És evident que un programa no es pot seguir mai al peu de la lletra. Però per la mateixa raó, no es pot utilitzar com a argumentació per a una decisió. Al final, però, i en paraules del mateix Francesc Homs, “em costa d’entendre que algú es pugui fer el sorprès per les mesures”.

Declaracions institucionals a la UAB contra les retallades

Hi comencen a haver les primeres declaracions institucionals d’òrgans de govern de la Universitat Autònoma de Barcelona que criden a rebutjar del tot les retallades i plantar cara al govern. La primera, el 15 d’abril, va ser de la Junta de la Facultat de Ciències de la Comunicació:

La Junta de Facultat de Ciències de la Comunicació, extremadament preocupada per les retallades pressupostàries anunciades pel govern de la Generalitat per a les universitats públiques de Catalunya, insta als rectors, i en particular a la rectora de la UAB, i els seus respectius equips de govern a negar-se a acceptar-les i a emprendre mesures de pressió i mobilitzacions.

La Junta demana a la resta de juntes de facultat de la UAB o instàncies similars -i per extensió de les universitats públiques catalanes- que s’afegeixin a aquesta crida i ens ho facin saber.

La segona, del Deganat de la Facultat de Filosofia i Lletres (també al seu blog), aquest 4 de maig:

Davant la situació de reducció pressupostària que amenaça la universitat pública, eina central en el desenvolupament científic i econòmic del país i en la seva cohesió social, el Deganat de la Facultat de Filosofia i Lletres vol expressar públicament la preocupació que es viu a la facultat per les conseqüències negatives que tindrà aquesta reducció en la formació i la investigació de qualitat que la caracteritza i que ha de ser l’objectiu de la nostra universitat.

Som conscients que, en temps de crisi, la universitat ha de participar de la contenció en la despesa general, però pensem que això no es pot dur a terme en detriment dels elements essencials del servei públic que presta: la formació de professionals qualificats, la igualtat d’oportunitats en l’accés al coneixement i la producció d’una recerca de primera línia.

La crisi econòmica ha de possibilitar un replantejament per a la millora de l’organització universitària, però no ha de suposar, en cap cas, una coartada per al desmantellament d’aquest servei públic.

Per tot això, creiem que l’Equip de Govern de la UAB hauria de fer pública una declaració en aquest sentit, per tal de posar de manifest que la universitat pública no pot assumir mesures que desvirtuïn els seus objectius.

Els reprodueixo sencers perquè són prou significatius. Els estudiants i el Personal d’Administració i Serveis ja fa temps que estan àmpliament contra la retallada, i així ho han advertit repetidament. També els sindicats, alguns més que d’altres. El que és significatiu, ara, és que òrgans que estan formats bàsicament per Personal Docent i Investigador (per la “classe alta” del PDI, per dir-ne d’alguna manera) es pronunciïn també a favor de plantar-se i fer-hi front amb pressions i mobilitzacions.

És ben cert que la universitat (les universitats, en general) arrosseguen mala gestió de fa temps. El dèficit que hi ha actualment no ve d’ara ni de fa tres anys (tot i que es cert, i molt greu, que la Generalitat deu moltíssims diners a les universitats, i que això agreuja la situació). Les retallades que està plantejant el govern de Convergència i Unió, però, van directes a canviar profundament el sistema universitari, i això no ho ha explicat el conseller en cap moment. Des de la desconeixença, m’imagino que alguna cosa semblant està passant amb el sistema de salut.

El més greu, però, és que els rectors i equips de govern en són ben conscients i tampoc ho expliquen. Si ho fessin, serien escoltats pels grans mitjans de comunicació i la societat en podria opinar. Ja ens ho estan demanant. Però no ho expliquen, i han de ser els moviments universitaris i —ara també— alguns òrgans de govern locals qui facin el crit d’alerta. Esperem que ben aviat es pugui enviar un missatge clar que ho expliqui i que sigui escoltat.

De successions i enganys

El Govern de Catalunya “ha eliminat el 99% de successions a cònjugues, descendents i ascendents”, deia el diari Ara dimarts passat. En realitat, ha eliminat una part del poc que ja quedava, perquè fa un any l’anterior Govern ja havia eliminat el 95% d’aquest impost.

M’he trobat amb molta gent que hi està d’acord, i la veritat és que m’ha sorprès, perquè eliminar un impost que afecta a un 4% de la població que té un patrimoni familiar molt més elevat que la resta ho veig, d’entrada, una mesura que beneficia a molt pocs i que perjudica a molts, sobretot en temps de retallades a tort i a dret com els que vivim.

Els arguments que he vist a favor d’eliminar-lo la veritat és que no em convencen gens. Bàsicament, els que he sentit fins ara els podria resumir en dos: un, contrari als impostos en general (“els teus familiars s’han guanyat el patrimoni amb esforç i per tant no té sentit que n’hagi de retre comptes a l’estat”), i l’altre, per igualar tothom amb els “rics espavilats, que són qui hauria de pagar més però que se les enginyen per evadir-los d’una manera o altra”.

El primer és el d’un liberal que vol el mínim control de l’estat, llibertat total pel mercat i serveis socials privats als que cadascú hi accedeixi segons les seves possibilitats. És un model de societat que tots coneixem, i que és lògic que alguns defensin, però que m’estranya sentir en boca de segons qui. És l’eterna contradicció que fa que una majoria amb menys recursos doni suport a una minoria que es beneficia només a ella mateixa. No s’entén, però és així. Curiosament, però, un argument contrari a aquest me’l va donar un altre dia un amic “anarcocapitalista” –oi? ; )– que sempre està a favor d’eliminar tots els impostos i del lliure mercat però que em raonava que l’impost de successions era l’únic impost totalment just, i que s’hauria inclús d’augmentar, argumentant que era una redistribució de la riquesa que permetia que tothom comencés amb les mateixes possibilitats.

El segon crec que encerta en la crítica, però no en la solució. En tot cas el que caldria fer és eliminar les famoses SICAV, no l’impost de successions.

Però tornem al principi: què ha eliminat realment, el Govern de Convergència i Unió? Què es pagava, abans? Un comentari de la notícia de l’Ara, del 5 de maig a les 20:56h, firmat per un tal “Sargantana1” ho resumeix ràpidament:

Malauradament aquest és un país visceral. Molts s’entesten en dir el que volen creure i no la realitat. TV3 ha explicat avui molt bé què és el que passa a partir d’ara. Fins a la legislatura passada cap govern, ni els de Pujol (23 anys) ni el de Maragall havia tocat aquest impost, que pagava, sobretot, la classe mitjana i els que menys tenien, junt amb alguns rics no massa ben situats o preparats fiscalment, ja que els més vius se n’escapolien gràcies a lleis ad hoc que havien anat teixint, PSOE, PP i CiU. Fins aquí podíem estar tots d’acord, malgrat que els aparells d’ICV i PSC no ho varen acabar d’entendre mai. El darrer govern tripartit, esperonat per ERC (no els voto, aclareixo) va limitar el pagament als rics menys espavilats. Ara, gràcies a CiU que retalla Sanitat, Justícia i Educació, ni els babaus rics, ni els que que ho seran sense haver-s’ho preparat no hauran de pagar res de res, i quan dic res vol dir res o sigui menys que a Madrid i València on regnen dretes menys acomplexades. Això farà feliç a aquells que consideren que s’ha de retallar l’estat de benestar i que els pobres i la classe mitjana baixa són en realitat menyspreables i no es mereixen més que caritat, com feien abans les classes benestants i de bona família. Les dades són dades, i el que feu alguns de vosaltres és una pura manipulació, i altres no us heu assabentat bé del què i qui pagava fins el 2009, del que es va aprovar al Parlament la legislatura passada i del que ha passat ara i qui ho acabarà pagant, perquè ingressos la Generalitat en tindrà menys i d’algun lloc hauran de sortir.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 158 other followers