Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: ERC

Declaracions i sobiranies

Segueixo des de lluny l’aparició i discussió de les propostes de declaració de sobirania que estan fent els partits a Catalunya. Els amics amb qui sovint parlem sobre això ja saben que preferiria un procés més proper, municipal potser, però tenim el que tenim i ens les hem d’arreglar com puguem.

Ara llegeixo que “la CUP veu ara lluny adherir-se a la declaració de sobirania”. La veritat, espero que al final la declaració compti amb el màxim de suports. Però, com vaig llegir a algun lloc que ara no recordo (diria que era una editorial de Vicent Partal), si cal que la declaració es limiti a reconèixer la sobirania popular, que no és res més que el dret a decidir (sobre la independència i sobre el que faci falta), doncs que així sigui. Francament, però, no entenc per què CiU i ERC no volen fer una referència als Països Catalans, ni que sigui al preàmbul. Una cosa és voler tirar pel dret amb la independència primer a Catalunya, l’altra és obviar totalment la resta dels països. ICV sí que hi fa referència, ni que sigui de passada, però crec que és el mínim —jo, personalment, preferiria deixar-ho ben clar d’entrada, com fan les CUP. Aparentment hi ha força gent que no hi està d’acord (segons aquesta pregunta de l’Ara, no sé com estan els ànims per allà). Però la veritat, no ho entenc. I em fa vergonya de veure segons quins comentaris a la pregunta aquesta de l’Ara. Com diu en Joan Canela Barrull a Mèdia.cat, o jo mateix fa un temps, entre Catalunya i la resta dels països no hi ha tanta diferència: una mica menys de suficiència catalana ens aniria bé. Del PSC, no cal ni parlar-ne: això d’intentar defensar el dret a decidir sense reconèixer la sobirania popular no hi ha manera que ho aconsegueixi d’entendre, per molt que m’hi esforci.

El que més em sorprèn, però, és tanta reticència amb això dels Països Catalans, però que en canvi es doni per fet que vulguem seguir a la Unió Europea. Dic jo que si la sobirania és del poble, tal i com declaren, això ens ho haurien de preguntar abans, oi? Diu la declaració de CiU i ERC que el Parlament defensarà els principis de la Unió Europea, com ara el famós estat del benestar i la democràcia, principis que costen de veure en aplicació, i que té la voluntat de permanència en aquesta Unió. Jo fa temps que en dubto, d’aquesta Unió, i sembla ser que hi ha veus que comencen a dir el mateix.

Hi ha un altre punt clau en la proposta de la CUP que em sembla molt interessant: la necessària desobediència civil que s’haurà de dur a terme. Es miri com es miri, un procés com el de declarar la independència és un trencament de la legalitat i una desobediència a l’estat. A mi això no em preocupa en absolut, sinó al contrari, perquè situa la sobirania realment en les persones i no en les abstraccions polítiques, siguin aquestes estats espanyols, parlaments catalans o el que toqui en aquell moment. És per això que considero que un procés d’aquest estil és especialment complicat per als partits de dretes, com a partits d’ordre que són, però també per als més esquerrans, si com passa sovint i aquí tenen més al cap la cosa de partit que d’esquerrà. Incloure doncs a la declaració la necessària desobediència civil que exigeix un procés com aquest, i posar el Parlament com a una entitat que acompanya i recolza aquesta desobediència, i no en la direcció inversa de fer-lo el protagonista a qui “el poble de Catalunya” ha d’arropar, és un encert que malauradament dubto que aconsegueixi arribar a la declaració final.

I finalment, el punt sobre el dret a vot de tots els habitants de Catalunya em sembla el més important a nivell de legitimació del dret a decidir. D’això no m’ha semblat que cap altre partit n’hagi parlat, i francament m’agradaria sentir-ne la seva opinió. Al cap i a la fi, si volem negar el dret a votar d’un sector de la població, més val que deixem votar només els que estiguin a favor del sí a la independència i aconseguim una bona unanimitat, no creieu?

De referèndums

Ha quedat ben clar que després de la manifestació poca cosa ha canviat a la política catalana, i menys a l’espanyola. Entre victòries mundials, prohibicions i l’agost, els partits polítics sembla que juguen a la puta i la ramoneta per “canalitzar” la força de la manifestació. A la pràctica, poca cosa fan més enllà d’una típica campanya electoral. Que si jo més, que si tu menys.

A banda de les idees corporatives “de partit” que no sorprenen gens, però, sembla que certa gent sí que ha despertat i, si més no a nivell individual, té les coses força clares i no té por de dir-les. El conseller Antoni Castells, a l’entrevista famosa per anunciar que no aniria a les llistes del PSC, comentava moltes més coses de les que no se n’ha parlat tant. El també conseller del mateix partit, Joaquim Nadal, firmava la setmana passada un article d’opinió prou interessant a El País, on resumia l’esvoranc que s’ha creat entre Catalunya i Espanya. Sembla que dirigint-se al PSOE, suposo que per veure si es decideixen d’una vegada i es posen les piles. Evidentment, no crec pas que això passi vist com van les coses. Se’n culpa molt el PP, quan el PP en realitat aquí Catalunya no hi hauria de tenir res a dir. Per la banda d’ERC, el regidor de Bigues i Riells demanava que es consultés a les bases sobre una possible coalició independentista. A mi Esquerra no m’agrada gens i dubto que mai ho arribi a aconseguir, però entenc que el més sensat i lògic en ells seria que agafessin aquest camí. Suposo que no volen perdre protagonisme, però a la pràctica acabaran aconseguint justament això.

Què cal doncs, un referèndum? Preguntant què? Hi ha hagut diverses iniciatives populars per demanar-lo, però els partits les han rebutjat. Suposo que cada un d’ells vol que es plantegi el seu. Des d’ICV, per exemple, en Joan Herrera deia la setmana passada que caldria un referèndum amb tres opcions: autonomia, federalisme o independència. En Pasqual Maragall és de la mateixa opinió. No estaria malament, tot i que a la pràctica veig impossible que alguna d’elles obtingués més de la meitat dels vots, de manera que el referèndum seria inútil ja d’entrada. Tot i així, el PSC s’afanyava a posar-s’hi en contra. La Marina Geli deia que un referèndum “devaluaria la democracia parlamentària”. És curiós pensar que un referèndum pot devaluar la democràcia. Suposo que és un raonament similar al que diu que la sobirania recau en l’Estat, i no en les persones. Així que no puc pensar altra cosa que el que escriu en Toni Cucarella:

En què està quedant l’èxit de la manifestació del 10J? En una metxa encesa pel poble català i apagada pels seus polítics.

Crec que si algú fa algun anàlisi prou bo sobre tot aquest tema és ell. En realitat, no cal un referèndum per a assolir, democràticament i legítimament, la independència. Total, referèndum legal no el podrem fer mai, perquè no ens deixaran. Ens agradi o no, cedir la sobirania a la gent és molt difícil per a la classe dirigent, i això és força més greu que tot el tema Catalunya-Espanya i el discurs independentista. El realment important, aquí, és que el poder no recau en el poble, i no és la democràcia parlamentària la que està devaluada, sinó la democràcia real. I no és un problema local nostre. Això ens passa aquí, passa a Ceuta i Melilla i passa també al Sàhara Occidental. Espanya no permetrà mai un referèndum ni a Catalunya, ni al País Basc, ni a Ceuta, ni a Melilla, ni a cap altre lloc. Ni el Marroc ho farà al Sàhara Occidental.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 158 other followers