Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: Gerardo Pisarello

4 recomanacions per Sant Jordi 2012

Com l’any passat, aprofito l’excusa de Sant Jordi per recomanar quatre llibres que he comentat al blog des del passat 23 d’abril. Altres llibres que també he llegit aquest últim any i que us recomano són Maquis, d’Alfons Cervera, i Logicomix, d’Apostolos Doxiadis.

Max Barry — Jennifer Government

En ple domini global del neoliberalisme, què millor que aquesta novel·la de ficció que ens presenta una distopia a l’extrem oposat del 1984 de George Orwell: un món d’un futur massa proper on la major part de la societat està dirigida per grans empreses, el govern és pràcticament inexistent i sense cap poder real, absolutament tot està privatitzat i inclús les persones agafen de cognom el nom de l’empresa on treballen. Max Barry és un autor australià que sol escriure sobre màrqueting i política, i que també manté una web amb el joc NationStates, una mena de nomic més o menys basat en aquesta novel·la.

Joan Fuster — Nosaltres, els valencians

Repeteixo una recomanació de l’imprescindible Joan Fuster. Enguany, toca recomanar segurament el seu llibre més famós, que ens serveix per celebrar uns quants aniversaris: els 90 anys del naixement de Joan Fuster a Sueca i els 20 de la seva mort a la mateixa ciutat, però sobretot els 50 anys de la primera publicació de Nosaltres, els valencians, el mateix dia de Sant Jordi de 1962 i que es va convertir en el primer de l’Editorial 62. Tant si ja l’heu llegit com si no, és una bona excusa per abordar-lo de nou. Com deia el mateix Fuster, només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.

Pere Calders — Ronda naval sota la boira

Un altre aniversari per commemorar: els cent anys del naixement de Pere Calders, a qui se sol conèixer més pels seus contes, per exemple els de Cròniques de la veritat oculta o Invasió subtil i altres contes, o per l’obra de teatre Antaviana.

Aquest hivern, però, un amic em va deixar la novel·la Ronda naval sota la boira i vaig disfrutar-hi com feia temps que no em passava amb un llibre. Fins a tal punt, que m’ha fet adonar de com tenia d’oblidada la literatura catalana i m’han entrat ganes de llegir uns quants llibres que tenia pendents. Com ja explicava,

la novel·la és una mena de comèdia esbojarrada sobre un transatlàntic, a l’estil del Titànic, que es veu atrapat en un “estrany corrent circular” i, sota una boira constant, abocat a un naufragi que el propi capità del vaixell desitja. Tot plegat amb bones dosis d’ironia.

Gerardo Pisarello i Jaume Asens — No hay derecho(s): la ilegalidad del poder en tiempos de crisis

Gerardo Pisarello i Jaume Asens formen una parella força heterodoxa en el món del dret, per com són capaços d’enfocar temes ben diversos des d’una perspectiva dels drets i un ús, malauradament poc comú, del dret com a defensa del més dèbil. El llibre No hay derecho(s) és un recull d’articles publicats els últims anys, la majoria a diaris de gran tiratge, i que per tant s’adrecen a un públic ampli des d’un llenguatge accessible i a la vegada rigorós. Un llibre que critica la desaparició progressiva i difícilment reversible de drets en una època d’estat d’excepció permanent, i que amb les recents declaracions de personalitats de la política és més necessari que mai per a desenvolupar un discurs sòlid que ens permeti fer-hi front amb garanties.

No hay derecho(s): la ilegalidad del poder en tiempos de crisis

En els últims apunts al blog no he parat de citar el llibre No hay derecho(s), de Gerardo Pisarello i Jaume Asens.

Gerardo Pisarello és professor de dret constitucional a la Universitat de Barcelona. Jaume Asens, membre de la comissió de defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona i de l’Associació Catalana per la Defensa dels Drets Humans. I ambdós són membres de l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Escriuen força articles junts, que solen ser molt interessants i altament recomanables —alguns d’ells, els podeu llegir també a Enfocant.

El llibre en qüestió es titula No hay derecho(s): La ilegalidad del poder en tiempos de crisis, i és un recull d’articles dels dos autors publicats, la majoria, a diaris generalistes com Público, El País, l’Ara o El Mundo, d’altres a publicacions més crítiques com la Directa i el Diagonal, o a revistes especialitzades com Sin Permiso. El llibre està publicat per l’editorial Icaria, i a l’escriure aquest comentari m’adono que a més també es pot consultar (i reproduir, amb una simpàtica llicència by de Creative Commons) a aquesta web, amb els articles en la seva llengua original (català o castellà) i classificats pel lloc de publicació o per temes.

El fet que la majoria siguin articles dirigits a un públic molt ampli fa que siguin assequibles per a profans del dret com jo mateix, a la vegada que la seva extensió reduïda els fa anar al gra. Aquesta majoria d’articles es complementa amb d’altres de més especialitzats i extensos, com els publicats a Sin Permiso, que serveixen tant de contextualització i enllaç entre els altres com d’aprofundiment en algunes de les tesis.

Els temes són ben diversos: la progressiva reducció i limitació dels drets en temps d’una suposada excepcionalitat (justificada pel terrorisme global o per una crisi financera) que corre el risc de convertir-se en permanent, l’actuació de la policia i la criminalització de la crítica i la dissidència, els drets dels pobles i dels animals o els recents processos constituents a l’Amèrica llatina, per citar-ne uns quants. Bàsicament, els fets que hem viscut aquesta última dècada, que per a algú de la meva edat —i m’imagino que per a gran part de la població— han estat crucials, tant en el dia a dia com en la formació de la pròpia ideologia.

L’òptica, però, no és l’habitual de defensar o atacar certs plantejaments, sinó que discuteix les accions, les reivindicacions i l’actitud del poder des del dret i la legitimitat que aquest confereix. I des d’una visió del dret poc ortodoxa, que posa l’èmfasi en la defensa del dèbil davant del fort.

És un llibre que m’ha impactat molt i que m’ha proporcionat arguments sòlids i un nou punt de vista interessant. Un llibre en el qual és difícil trobar-hi reflexions que no pugui compartir. En definitiva, us el recomano fortament.

Protestar sense molestar

Estic llegint un llibre de Gerardo Pisarello i Jaume Asens molt interessant i del que estic aprenent molt. Es titula No hay derecho(s). La ilegalidad del poder en tiempos de crisis, i és un recull d’articles publicats a diaris i revistes, com ara El País, el —en paper— desaparegut Público, el Diagonal, la Directa o Sin Permiso. El fet que siguin articles publicats en aquest tipus de mitjans no els permet gaire extensió, cosa que de vegades en limita l’aprofundiment en les tesis defensades, però d’altra banda fa que siguin molt assequibles per a un profà del dret com jo mateix.

Espero comentar per aquí el llibre, un cop l’hagi acabat, perquè val molt la pena. Però si en parlo ara és perquè dels primers articles se n’extreu una conclusió que, tot i semblar ben lògica, se sol obviar en moltes argumentacions. És el fet que els drets mai són absoluts, i això s’ha de recordar sobretot en les argumentacions, cada vegada més freqüents, que critiquen les manifestacions que “coarten les llibertats” o que simplement “molesten”. Aquest argument surt a cada vaga i a cada manifestació, però com que la d’avui em toca més de prop que de costum, no em puc estar de fer algun comentari.

Agafant una idea del mateix llibre, els inconvenients generats en aquests casos no són majors, per exemple, que els d’altres “casos menys aïllats, com els acomiadaments o els desnonaments massius”. Tampoc és just assimilar a una gran calamitat en les llibertats individuals la privació d’assistir a classe un dia, o a patir lentitud en el transport, en tren, per autopista o dins la ciutat, quan aquesta privació es produeix com a resultat d’una protesta política que, cal repetir, té una incidència limitada i puntual en aquells que en pateixen les conseqüències. No és bo que s’hagi d’arribar a aquests punts, com no es bo bloquejar consells de govern de les universitats, però —almenys així ho crec jo— és justificable quan s’ha arribat a situacions de bloqueig institucional. Com reflexionen Gerardo Pisarello i Jaume Asens a la seva introducció,

en situacions de bloqueig institucional, la protesta i la desobediència, lluny de ser actes delictius, són eines legítimes, fins i tot necessàries, per forçar el poder a complir la seva pròpia legalitat i per fundar marcs jurídics més igualitaris i lliures de violència.

L’últim cas més sonat en què la campanya de limitació de les llibertats públiques i individuals es va utilitzar com a argument contra el dret a vaga, a manifestar-se o a dissentir va ser en la militarització dels controladors aeris, fa poc més d’un any. Agradés o no la vaga, i per molt corporativa i mal plantejada que fos (i jo sóc d’aquesta opinió), equiparar la limitació a volar (en la major part, per turisme) a una emergència pública i utilitzar-ho per a militaritzar el servei sense que gaires veus s’alcessin en contra va assentar un precedent que hauríem de vigilar de ben a prop i contestar enèrgicament a cada oportunitat que es presenti.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 158 other followers