De referèndums

Ha quedat ben clar que després de la manifestació poca cosa ha canviat a la política catalana, i menys a l’espanyola. Entre victòries mundials, prohibicions i l’agost, els partits polítics sembla que juguen a la puta i la ramoneta per “canalitzar” la força de la manifestació. A la pràctica, poca cosa fan més enllà d’una típica campanya electoral. Que si jo més, que si tu menys.

A banda de les idees corporatives “de partit” que no sorprenen gens, però, sembla que certa gent sí que ha despertat i, si més no a nivell individual, té les coses força clares i no té por de dir-les. El conseller Antoni Castells, a l’entrevista famosa per anunciar que no aniria a les llistes del PSC, comentava moltes més coses de les que no se n’ha parlat tant. El també conseller del mateix partit, Joaquim Nadal, firmava la setmana passada un article d’opinió prou interessant a El País, on resumia l’esvoranc que s’ha creat entre Catalunya i Espanya. Sembla que dirigint-se al PSOE, suposo que per veure si es decideixen d’una vegada i es posen les piles. Evidentment, no crec pas que això passi vist com van les coses. Se’n culpa molt el PP, quan el PP en realitat aquí Catalunya no hi hauria de tenir res a dir. Per la banda d’ERC, el regidor de Bigues i Riells demanava que es consultés a les bases sobre una possible coalició independentista. A mi Esquerra no m’agrada gens i dubto que mai ho arribi a aconseguir, però entenc que el més sensat i lògic en ells seria que agafessin aquest camí. Suposo que no volen perdre protagonisme, però a la pràctica acabaran aconseguint justament això.

Què cal doncs, un referèndum? Preguntant què? Hi ha hagut diverses iniciatives populars per demanar-lo, però els partits les han rebutjat. Suposo que cada un d’ells vol que es plantegi el seu. Des d’ICV, per exemple, en Joan Herrera deia la setmana passada que caldria un referèndum amb tres opcions: autonomia, federalisme o independència. En Pasqual Maragall és de la mateixa opinió. No estaria malament, tot i que a la pràctica veig impossible que alguna d’elles obtingués més de la meitat dels vots, de manera que el referèndum seria inútil ja d’entrada. Tot i així, el PSC s’afanyava a posar-s’hi en contra. La Marina Geli deia que un referèndum “devaluaria la democracia parlamentària”. És curiós pensar que un referèndum pot devaluar la democràcia. Suposo que és un raonament similar al que diu que la sobirania recau en l’Estat, i no en les persones. Així que no puc pensar altra cosa que el que escriu en Toni Cucarella:

En què està quedant l’èxit de la manifestació del 10J? En una metxa encesa pel poble català i apagada pels seus polítics.

Crec que si algú fa algun anàlisi prou bo sobre tot aquest tema és ell. En realitat, no cal un referèndum per a assolir, democràticament i legítimament, la independència. Total, referèndum legal no el podrem fer mai, perquè no ens deixaran. Ens agradi o no, cedir la sobirania a la gent és molt difícil per a la classe dirigent, i això és força més greu que tot el tema Catalunya-Espanya i el discurs independentista. El realment important, aquí, és que el poder no recau en el poble, i no és la democràcia parlamentària la que està devaluada, sinó la democràcia real. I no és un problema local nostre. Això ens passa aquí, passa a Ceuta i Melilla i passa també al Sàhara Occidental. Espanya no permetrà mai un referèndum ni a Catalunya, ni al País Basc, ni a Ceuta, ni a Melilla, ni a cap altre lloc. Ni el Marroc ho farà al Sàhara Occidental.