Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: Julian Assange

La dreta guanya a Austràlia

A través del blog The Null Device he estat seguint mínimament les eleccions australianes, on aparentment ha tingut una gran influència la campanya mediàtica del magnat dels mitjans de comunicació Rupert Murdoch. El partit guanyador —liderat per Tony Abbott, “a reactionary religious authoritarian who believes that climate change is ‘crap’”—, pretén reduir el pressupost de recerca i educació almenys en 103 milions de dòlars, controlant aquells que tenen una aspecte “polític” (d’esquerres, òbviament), i implementar un filtre a Internet. The Null Device s’estén una mica més en aquests temes, i fa una valoració del resultat final: sembla que els verds no han perdut (tant) com s’havia previst i el partit guanaydor no control·larà el senat, tot i que en tindrà prou amb el recolzament dels partits religiosos (com ara un d’anomenat Family First). Aquí una situació ideològica dels principals partits que es presentaven.

I per cert, Julian Assange no ha estat escollit senador. Si d’alguna cosa ha servit que es presentés a les eleccions (pel que fa a nosaltres), és que hem pogut saber les seves opinions en temes com aquests: és un fan de Ron Paul i està en contra de l’avortament. També ens ha permès gaudir d’aquest vídeo de Rap News (unes notícies humorístiques), on apareix en persona cantant.

Leaks en l’era post-Assange

Fa poc més d’una setmana, el diari Ara publicava en portada (si més no, en portada digital) unes filtracions de WikiLeaks d’una suposada “CIA a l’ombra” (l’empresa Stratfor) que deia que Catalunya estava prop de la independència.

Les filtracions en qüestió eren uns correus entre els “espies” d’aquesta suposada “CIA a l’ombra”, disponibles a la web de WikiLeaks. Pot ser que l’empresa Stratfor tingui pràctiques opaques i qüestionables, però quan un es llegeix aquests 7 correus—que WikiLeaks agrupa sota el nom de Release Stratfor analysis on catalan separatism—s’adona ràpidament que aquests “espies” són simples periodistes (analistes, diem-ne) que s’han limitat a llegir els diaris i seleccionar uns quants articles amb una mica de criteri (i alguna relliscada, com dir que el president basc des de 2009 és Ibarretxe, que malgrat ser “socialista” està “a favor d’un Estat basc associat lliurement a Espanya”: em sembla que tenim una hidra Patxi-Ibarretxe). I concretament, llegeixen Vilaweb:

Aquí teniu un article amb tots els canvis [en la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut català] (en català, però interessant de guardar perquè té TOTS els detalls):
http://www.vilaweb.cat/noticia/3748884/sentencia-lestatut-obre-nova-era-politica-catalunya.html

L’article de Vilaweb està francament bé, però no cal ser gaire espia per a llegir-lo. Jo recordo haver-ho fet quan va sortir publicat. Resum: Vicent Partal escriu un bon article d’anàlisi de la sentència del Constitucional, s’ho llegeixen en una empresa dels Estats Units, i ens retorna aquí—via unes filtracions més sensacionalistes que realment impactants de WikiLeaks i un tractament excessivament folklòric i poc rigorós de l’Ara, al que lamentablement poc a poc sembla que s’hi està acostumant—, fent que l’opinió pública catalana cregui que internacionalment es veu l’independència catalana aquí a la cantonada. Partal en reflexiona al seu blog, val la pena llegir-ho.

Francament, les últimes filtracions de WikiLeaks han anat perdent trellat, suposo perquè estan bolcats amb tot l’afer Assange—i aquí en tindríem per un altre article, o per uns quants. Tot plegat, una bona excusa que ens hauria de portar a reflexionar sobre la possible continuïtat de les filtracions digitals en l’era post-WikiLeaks, o potser millor post-Assange. Owni, una molt recomanable revista francesa al més pur estil ciberpunk—Technology, Politics and Culture—que ja havia contribuit en la difusió dels SpyFiles de WikiLeaks, en fa avui la reflexió: Where Are The Post-WikiLeaks Digital Whistleblowers? Una lectura que us animo a fer. Veiem-ne alguns fragments i anàlisis interessants.

El primer, que WikiLeaks havia exagerat i simplificat massa l’impacte de les seves filtracions, pensant que la cadena filtració–publicació–indignació generalitzada seria directa, mentre que en canvi ha resultat que pot ser a la pràctica desactivada amb relativa facilitat.

El segon, que un servei estil WikiLeaks que asseguri l’anonimat de les fonts no és tecnològicament tan senzill: diverses organitzacions i diaris ho han intentat (per exemple, el Wall Street Journal) i han fracassat. Els sistemes tenen forats per tot arreu. Que segurament és més fàcil filtrar documents de manera anònima a l’estil “tradicional”, amb un sobre sense remitent, i que en tot cas si es vol oferir anonimat digital en les filtracions el que s’ha de fer és educar els potencials filtradors en tècniques de correu anònim i criptografia més que en intentar garantir un anonimat des de la banda del receptor (cosa òbvia, a més, perquè sinó no només has de suposar que tècnicament els receptors han fet la seva feina sinó que has de confiar personalment en algú que, molt probablement, ni tan sols coneixes). i fer això—educar—tampoc és tan difícil, i molt més barat. Ja hi ha un munt de sistemes que funcionen prou bé, com Tor, Freenet i OpenPGP.

I l’últim, que malgrat tot, sí que existeixen petits serveis descentralitzats que, tot i no rebre l’atenció mediàtica general, tenen el seu impacte en àmbits específics. Per exemple, Balkanleaks.org, Enviroleaks o TYLER. I que aquesta descentralització és molt bona.

WikiLeaks i the Guardian: publicar una contrasenya sempre és una mala idea

Article publicat a Enfocant el 5 de setembre de 2011.

Fa 9 mesos WikiLeaks estava en boca de tots. El 28 de novembre del 2010 cinc diaris (El País, Le Monde, Der Spiegel, The Guardian i The New York Times) començaven a publicar els cables enviats entre el Departament d’Estat dels Estats Units i les seves ambaixades arreu del món: el que poc després s’anomenaria cablegate. WikiLeaks els publicava a través d’aquests diaris per aconseguir un major impacte de la informació i també perquè la quantitat de material a tractar era tal que se li feia impossible la tasca per si sola: calia editar les referències i noms d’informadors.

Ara resulta que la totalitat dels cables diplomàtics americans està disponible a la xarxa en un arxiu encriptat, i que la clau per desencriptar-lo ha estat publicada en un llibre (notícia a The Guardian i a WikiLeaks). Tot plegat, per un cúmul d’errors i mala pràctica de diversa gent. Una bona explicació de tota la història surt publicada a Der Spiegel, i la clau per desencriptar l’arxiu al blog de Bruce Schneier (a més d’al llibre “Inside Julian Assange’s War on Secrecy”, del periodista de The Guardian David Leigh). Resumint, la història és la següent:

  1. David Leigh (de The Guardian) i Julian Assange (WikiLeaks) es reuneixen, i acorden que Assange donarà a Leigh una còpia encriptada d’un arxiu amb tots els cables.
  2. L’arxiu es penja temporalment a una URL amagada, i Assange dóna la contrasenya per desencriptar-lo a Leigh.
  3. Leigh descarrega l’arxiu, que després és esborrat de l’adreça.
  4. Daniel Domscheit-Berg i Julian Assange es piquen, i el primer abandona WikiLeaks amb una còpia de gran part de la seva informació (que inclou, aparentment sense el coneixement de Domscheit-Berg, l’arxiu encriptat amb els cables). Domscheit-Berg funda OpenLeaks.
  5. Després dels atacs DDoS i de perdre el suport de companyies com Amazon, PayPal i Mastercard, es creen mirrors i també es posa la informació a BitTorrent. Aparentment, tant els primers mirrors com la informació a BitTorrent inclouen l’arxiu encriptat amb els cables.
  6. El Caos Computer Club expulsa Daniel Domscheit-Berg.
  7. Algú revela a Der Freitag que la contrasenya està a un llibre de Leigh. El diari no ho publica directament, però quasi, i a la gent li costa poc sumar 2 i 2 s’acaba descobrint.

Ara WikiLeaks acusa The Guardian i David Leigh de què els cables siguin ara totalment accessibles, i ells ho neguen i s’hi tornen. En fi, us recomano que us llegiu la història completa a Der Spiegel (en anglès). També us recomano que a partir d’ara tracteu la informació de The Guardian sobre el tema amb desconfiança: estan a la defensiva i no paren de dir barbaritats.

Tot plegat fa pensar unes quantes coses. Primer, que els periodistes haurien de tenir una mica de formació en criptografia. Com pot ser algú capaç de publicar en un llibre la clau d’un arxiu encriptat? Segons The Guardian,

No té sentit suggerir que el llibre sobre WikiLeaks de The Guardian ha compromès la seguretat en cap manera.

El nostre llibre sobre WikiLeaks es va publicar el febrer passat. Contenia una contrasenya, però no detalls de la localització dels arxius, i ens havien dit que era una contrasenya temporal que expiraria i seria esborrada en qüestió d’hores.

Evidentment, les contrasenyes no són temporals. En tot cas ho són els arxius, i sempre és una mala idea publicar una contrasenya (no saps mai qui pot haver fet una còpia de l’arxiu). Com diu un dels comentaris a l’article de Bruce Schneier:

Això em fa recordar una cita de Dilbert:

L’estupidesa és com el combustible nuclear: es pot fer servir pel bé o pel mal. Però en qualsevol cas, no vols estar-hi gaire a prop.

En aquest cas, l’estupidesa a The Guardian ha arribat a la massa crítica.

I encara un altre comentari:

Una suggerència per als autors de nous llibres:

“Aquesta història està basada en fets reals. Només els noms I LES CONTRASENYES s’han alterat per a protegir els innocents”

Wikirebels a 30 minuts

Dissabte passat vaig veure en diferit el reportatge que va emetre 30 minuts la setmana passada sobre Wikileaks: Wikirebels. És un reportatge fet per la televisió pública sueca, d’una hora de duració. Està disponible a la web de tv3, i es podrà veure fins el 6 de desembre del 2011. Dura una hora, i parla de la història de Wikileaks (i no només del recent i més famós cablegate), de la llei islandesa sobre la llibertat d’informació, de les acusacions de Julian Assange a Suècia, etc. També entrevista, a part de Julian Assange, a Birgitta Jónsdóttir, a Wiborg Mikael (PQR), Kristinn Hrafnsson, Ian Overton (TBIJ), Daniel Domschite-Berg i molts més que em deixo. Mireu-lo i digue-me’n què us sembla!

Apunts sobre Wikileaks

Aquest començament de desembre ha estat intens. Després de la resolució de la Unió Europea i de la del Congrés Espanyol sobre l’atac del Marroc al campament d’El Aaiún, al Sàhara Occidental —un tema que sembla que ha desaparegut ja de la premsa, i que intentaré comentar en un altre post—, hem arrencat forts. El 28 de novembre la dreta (catalana i espanyola) guanyava àmpliament les eleccions catalanes. El mateix dia Wikileaks obria l’accés als cables enviats entre el Departament d’Estat dels Estats Units i les seves ambaixades arreu del món a través de cinc diaris, el més proper d’ells El País. I aquest cap de setmana, els controladors aeris bloquejaven de manera totalment desproporcionada l’espai aeri espanyol en resposta a un decret del govern, promogut pel ministre Blanco, que se salta el dret a la negociació col·lectiva. Un dret que, pel que es veu, últimament tothom es veu amb força d’obviar. I per solucionar-ho a aquest govern no se li acut res més que decretar, per primera vegada en aquesta democràcia, l’estat d’alerta, posant així els controladors sota jurisdicció militar. Una jurisdicció militar de la que —cal recordar-ho— la pena de mort fou abolida el 1992 però que la Constitució encara contempla com a possibilitat excepcional.

Tenia ganes d’escriure sobre aquests temes, i en especial sobre el de Wikileaks. Però he tingut poc temps, arribo tard i molta gent ja se m’ha avançat amb opinions molt encertades. Així que repassaré alguns comentaris que he trobat molt interessants que parlen més sobre la importància i el sentit de fer pública tota la informació que de la pròpia informació en si. Són en concret els comentaris de l’Arnau al seu blog sobre la desconfiança de l’Estat que ens restaura Wikileaks, l’autocensura que provoca la por de les represàlies dels Estats afectats i la necessitat de transparència política, i de no confondre-la amb la transparència individual; el de The Null Device sobre l’ofensa a la cultura de l’honor del sud dels Estats Units; i la de Ángel Viñas a El País sobre la importància dels documents filtrats. I finalment, un de Moisés Naím amb el que no estic d’acord.

Arnau Fuentes: desconfiança, por i transparència

L’Arnau ha anat escrivint diversos articles aquesta setmana passada, tots ells molt interessants. Bàsicament estic d’acord amb ell i no podria haver-ho dit millor, així que us en deixo alguns fragments:

Wikileaks i la desconfiança:

amb aquest cablegate, s’estan destapant alguns dels llops. Diversos estats de tot el món s’afanyen a estirar-se les barbes, esquinçar-se els vestits, portar-se les mans al cap i posar el crit al cel per aquesta traïció a la comunitat internacional. Però la comunitat internacional, com les autoritats sanitàries, no deixa de ser una comunitat etèria, formada per aquests mateixos estats que clamen venjança al ser descoberts. En aquest aspecte, tenen raó: Wikileaks és una amenaça per a aquesta comunitat internacional, imaginada, formada per organismes eteris de dubtosa validesa democràtica (veure Comissió Europea) i que porten actuant al seu aire sense donar explicacions a ningú durant massa temps.

Democracia assetjada: benvinguts a les guerres de la informació:

Quan les empreses de hosting, els servidors DNS i tota la resta trïin ser políticament correctes i matar els missatgers sense necessitat de pressions governamentals, quan els prestadors de servei decideixin saltar-se la neutralitat sols i sense pressions, apareixerà la nova policia del pensament que, emparada en la legalitat imposada per tercers, podrà tancar no només webs, si no diaris, revistes i publicacions en desacord amb el règim sota excuses tan roïns com “infracció de copyright”.

Transparència en context:

Quan parlem de Wikileaks i transparència, estem parlant precisament de transparència política. Els ciutadans no han de ser transparents. Han de tenir parcel·les privades protegides d’ulls aliens. En canvi, ni governs ni estats, ni els alts funcionaris que els conformen, poden tenir privacitat, si més no quan exerceixen les seves funcions polítiques, i no en la mesura actual.

The Null Device: la cultura meridional de l’honor

No sé si llegiu aquest blog d’un australià resident a la Gran Bretanya, però gairebé sempre trobo els seus comentaris molt interessants —i, de tant en tant, amb una bona dosi de sàtira. En un post de diumenge passat, parla de com tota la informació revelada per Wikileaks aquesta vegada ha fet ben poc mal a la imatge dels Estats Units, però en canvi ha significat una ofensa al seu honor. Així, és aquesta cultura de l’honor (contraposada a una cultura de la llei) tan present al sud nord-americà la que ara està reclamant el cap d’Assange. Wikileaks és doncs una organització terrorista (segons un congressista nord-americà), cosa que

requeriria una redefinició molt més àmplia de la paraula “terrorista”, per significar una cosa així com “algú que actua en contra dels nostres interessos”.

Ángel Viñas: els cables de Wikileaks des d’una perspectiva històrica

En aquest article d’anàlisi a El País, Ángel Viñas comenta algunes coses molt interessants que no havia vist a altres llocs. Primer, que el tràfic diplomàtic sol obrir-se a consulta pública al cap d’uns, normalment, 25 o 30 anys, i de vegades (en temes sensibles) 50 i 75, i que per tant Wikileaks ha escurçat dràsticament aquest període d’espera. Segon, que la majoria del tràfic d’informació flueix en un sentit: des del terreny cap a la central, mentres que en el fons allò que més compta és “la seva utilitat en el procés de presa de decisions”. I finalment, pel que fa als efectes a llarg termini, és ben clar:

Amb tot, si els autors de la filtració pensen poder aconseguir efectes duradors (…), cauen en un error conceptual i metodològic fonamental. Els nord-americans tancaran totes les possibilitats de leakage, modificaran a qualsevol preu els seus sistemes de control i continuaran treballant com si res. Des del punt de vista de l’opinió pública tindria, probablement, major impacte la filtració de les pràctiques dels bancs i especuladors nord-americans. Això contribuiria a deslegitimar la creença en les bondats dels resultats òptims del comportament el més àmpliament desregulat possible dels actors financers. Segons notícies de premsa sembla ser que Wikileaks pensa orientar-se en aquesta direcció.

Moisés Naím: no n’hi ha per tant

Finalment, comento breument un altre article, també a El País, segons el qual les conseqüències de les filtracions seran molt més petites del que s’està anticipant. Si bé és cert que l’opinió pública® (copio l’® de l’Arnau) peca moltes vegades de poca opinió i de poca memòria, jo crec —i espero, o potser sobretot espero— que les filtracions sí que tindran conseqüències, i que en gran part és responsabilitat nostra que en tinguin. Centrant-me en l’article en qüestió, el seu autor Moisés Naím exemplifica els errors en l’anàlisi dels efectes de les filtracions amb cinc punts que no comparteixo. Ni els dos primers ni l’últim no els comparteixo:

1. Diu:

Els cables difosos fins ara mostren que Estats Units té el govern amb major coherència entre el que diu en públic i el que fa en privat. Encara no se’ns ha revelat una hipocresia nord-americana comparable amb les flagrants mentides d’alguns caps d’Estat que apareixen en els cables.

Si bé és cert que la hipocresia de molt Estats queda retratada a les filtracions (i en concret, de l’Estat espanyol), cal tenir en compte que les filtracions són d’anàlisis escrits per funcionaris nord-americans sobre altres països, i que per tant és lògic que la imatge nord-americana no en quedi gaire ressentida (més enllà de l’afany de control, manipulació i falta de respecte de les altres sobiranies que mostra).

2. Nega que la diplomacia nord-americana en surti gaire malparada. I és cert que ningú els té prou ben posats per trencar les relacions diplomàtiques amb Estats Units. Però justificar-ho, citant Leslie Gelb del Consell de Relacions Exteriors d’Estats Units, dient que així és com ha de treballar la diplomàcia (“Per a això els paguem!”), per molt que efectivament sigui així com treballa, i que els dolents són els líders dels altres països que “eludeixen prendre decisions difícils i es refugien en la hipocresia, la cobardia i les mentides que els diuen als seus pobles” em sembla justament cobard i hipòcrita, just pel que ja he dit.

5. “La transparència governamental no és el millor per la societat”? Jo crec, com l’Arnau, que sí. “Les democràcies són més vulnerables a la pressió en aquest sentit que les dictadures”? Sí, i per això m’agraden més les democràcies que les dictadures. Que això les fa competir en desavantatge? Potser sí, però no aplicar la pena de mort també es podria considerar un desavantatge, i no per això la restaurem. I finalment, lluitant per a un món transparent, on forcem els governs a revel·lar-ho tot, potser fa més fàcil la vida als tirans, però és que sinó som nosaltres que estem convertint els nostres governs en tirans.

Apunt final

Escrivia aquest article ahir, al tren, i avui a l’anar-lo a publicar veig que el Regne Unit ha detingut Julian Assange. Veurem què en surt d’això, i caldrà seguir els mitjans de comunicació per veure com alguns molt probablement col·laboraran —ja ho estan fent— amb la campanya dels serveis d’intel·ligència que estan atacant Wikileaks. I cal, més que mai, defensar Wikileaks i Julian Assange, estiguem o no d’acord amb el que fan. Perquè l’atac contra ells és també un atac contra tots nosaltres.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 158 other followers