Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: Pisa

Sgomberare Rebeldia nuoce alla città

Dal periodo in cui sono vissuto a Pisa ho alcuni dei più belli ricordi. Come in tutte le città, dopo viverci per un po’ ci sono dei posti che diventano parte di te. I ristoranti di via San Martino: l’Enoteca, l’Undici, quel ristorante arabo accanto di cui non ricordo il nome. Le birre all’Orzo Bruno e al Leningrad. Il caffè dopo pranzo in Piazza Dante. Le chiacchiere in Piazze Garibaldi e delle Vettovaglie. Le sere nel Giardino Scotto. Il Dr. Jazz, il Cantiere San Bernardo, l’Arsenale. E tanti altri.

Ma tra quelli più importanti ce n’è uno che non è uno spazio ma tanti insieme. A Rebeldia ci è navigato su Internet grazie alla gente dell’Acklab quando ancora non potevo usare quello dell’università, ci ho sistemato la bici quando non andava con l’aiuto de la Ciclofficina, ci ho guardato dei bei film indipendenti grazie al cineforum Cinemaltrove, ne è usato la palestra, ci ho passato delle belle serate coi malabari e il circo, ci ho ascoltato dei gruppi che suonavano una musica incredibile, e insomma ci sono finito tantissime notte di venerdì e sabato.

Alle 9 del 15 gennaio, questo sabato, l’ufficiale giudiziario tornerà a Rebeldia per tentare il secondo accesso. Per sgomberare 31 associazioni e un progetto che da vitta alla città. Rebeldia non si sgombera: sgomberare Rebeldía nuoce alla città.

Rilanciamo pertanto il presidio in via Battisti di tutto il mondo democratico cittadino, perché se il Comune sgombera le associazioni, la città risponde con la presenza di centinaia di corpi di uomini e donne e con le pratiche di partecipazione.

Il 15 gennaio alle ore 7:30, difendi Rebeldia!

Io non potrò esserci. Ma da qua lontani vi esprimo la mia solidarietà.

Universitat universidad università university

Ens trobem en un moment de gran pressió sobre la universitat pública. Amb l’excusa de l’economia i de temps difícils, s’acusa de deficitari el sistema educatiu, especialment l’universitari, i s’apliquen tant retallades en els pressupostos destinats a investigació com augments indiscriminats de les taxes als estudiants. Són accions molt greus que ens obliguen a reaccionar i lluitar no ja per millorar la nostra situació sinó simplement per fer respectar els nostres drets aconseguits. Passa a la universitat i passa al conjunt de la societat. I passa a Catalunya, a Espanya i a tota Europa.

La reforma universitària i l’adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior —el Pla Bolonya— ha significat, d’entrada, un augment de les taxes en tots els àmbits: grau, màster i doctorat. S’havia promès compensar l’encariment dels graus amb un reforç de les beques. Però en temps de crisi les beques són el primer a desaparèixer i els preus de matrícula segueixen pujant. Es tracta els estudiants universitaris d’immadurs a l’obligar-los l’assistència a classe, i fa perdre a l’educació universitària un dels seus valors més importants: més enllà de l’educació especialitzada en un camp, la independència per enfocar els problemes. Més greu encara, però, és que ni tan sols les parts bones del pla s’estan duent a terme. Les retallades de pressupostos fan que les classes tornin a ser de més de cent persones, molts màsters no són més que un refregit de les assignatures de cinquè curs però, això sí, el doble de cares, i s’ha disparat el preu a pagar per l’adaptació de títols europeus.

La situació de la recerca predoctoral, però, és potser encara més extrema. L’investigador en formació, investigador predoctoral, doctorand o com se’l vulgui anomenar ha treballat sempre en una situació ambigua. D’una banda se’l considera un estudiant més —un estudiant de doctorat— que ha de pagar les seves taxes de matrícula, que ha de fer (i pagar-se) els exàmens i que té una representació mínima, simplement anecdòtica, en els òrgans de govern de la unviersitat. De l’altra, representa un motor important de la recerca que es produeix a la universitat i contribueix significativament en la docència que s’hi imparteix. Si té sort, reb un sou a través d’una beca d’investigació que oscil·la (oscil·lava) al voltant dels mil euros (diguem entre 800 i 1.100) i que amb molt d’esforç s’havia aconseguit convertir en un contracte de pràctiques en els dos últims anys dels quatre que dura (tot i que ara en durarà només tres). Això significa que durant els primers dos anys l’investigador predoctoral no cotitza a la seguretat social ni té dret a la prestació de l’atur.

Doncs bé, aquest any la Generalitat de Catalunya ha augmentat un 280% el preu de la tutela acadèmica del doctorat, que passa de 105 euros a 400 i que es converteix en la més cara d’Espanya amb diferència. Les universitats, a més, han augmentat les taxes que depenen d’elles en un 400%, i preveuen augmentar-les encara més el proper curs fins a arribar a un augment total del 775% en dos anys. Coincidint amb tots aquests augments, algunes beques han deixat de finançar aquestes taxes, i tot fa témer que ben aviat passarà el mateix amb les que encara les paguen.

Però la cosa no acaba aquí. Un investigador predoctoral paga totes aquestes taxes perquè se’l considera un estudiant. La resta de personal investigador utilitza els mateixos serveis i se l’avalua sense, evidentment, haver de pagar res. Però el fet és que el sou precari i temporal que cobra aquest investigador predoctoral també ha patit la famosa retallada del 5%. I això malgrat que reb un sou a través d’una subvenció que no ha estat retallada, i saltant-se tots els criteris progressius segons els quals sous i categories professionals més alts haurien de retallar-se més que no pas els baixos.

La situació, doncs, és greu, i s’estent més enllà de Catalunya i d’Espanya. A la Gran Bretanya s’ha duplicat la taxa límit per ingressar a la universitat i a Itàlia la reforma de la universitat, batejada reforma Gelmini per la ministra que la promou, amenaça de posar en marxa un sistema que privatitzarà les universitats públiques, les convertirà en elitistes i acomiadarà desenes de milers de professors i investigadors.

Aquests atacs, però, estan aconseguint també una cosa que semblava impossible. Que el col·lectiu investigador, sempre extremadament individualista i competitiu, s’uneixi per defensar-se’n. A Catalunya contra l’augment de les taxes, i a moltes universitats espanyoles contra la retallada del 5%.

Al Regne Unit ja han estat dues les manifestacions massives d’estudiants.

I aquesta setmana ha estat el torn d’Itàlia: s’han ocupat monuments emblemàtics com la Torre de Pisa o el Coliseu a Roma, i un imponent moviment estudiantil i del món investigador recorre tota la península. A Roma, els estudiants s’enforntaven als policies amb escuts amb títols de llibres: és el “Book Bloc” (Q dels Luther Blisset inclòs). La lluita, a tot arreu, és la mateixa. La scuola è di tutti: ripensarla, costruirla, difenderla.

Omnia sunt communia.

Fisica quantistica a Cortona

I s’acaben aquests 18 dies a Itàlia. L’escola ha estat molt bé, encara que alguns dels professors (Briegel, Plenio, Vedral, Zurek) acabessin faltant. En general però hi ha hagut molt bon ambient: l’”hotel” no era un gran què però les birres a la terrassa cada vespre no tenien preu. Més endavant potser m’animo i passo a net alguns apunts de les classes o en faig un resum. De moment, algunes fotos del poble.

Les Ferrovie dello Stato s’han aprofitat una mica de mi i han aconseguit que m’hi gastés uns quants calerons, però ha valgut la pena. Els cap de setmana han estat de visites. En Tadeo segueix a Bologna, cada vegada més fart de què el vagi a veure. A la 5 o 6 vegada que hi vaig finalment he acabat pujant a les dues torres.

Poi, Pisa, que també segueix igual. La torre encara està torta i un altre any hi ha la fira de productes europeus al Ponte di Mezzo. Una visita turística amb l’Ognyan, descans a la gespa de Piazza dei Miracoli inclòs, unes birretes a l’Orzo Bruno i una bona paella de diumenge amb la Marta.

E finalmente a Brescia, con Giulia e il suo compagno restauratore. Un kebab di difficile digestione e una occhiata al foro in restauro. Contento di rivederti. Grazie mille a tutti, vi aspetto a Barcellona!

Allontanarsi dalla linea gialla

És estrany retornar de visitant a una ciutat on has viscut durant un bon temps. Després d’un any i mig Pisa seguia igual. Un bar nou a Garibaldi i una pizzeria a Vettovaglie. L’Arno havia crescut força amb les últimes pluges, però ja estava baixant. A part d’això, l’àrab, l’undici i l’enoteca de San Martino seguien al mateix lloc, i també el Leningrad i el Picriba. També la vida Erasmus seguia igual: ara, preparant els carnavals de Venècia i Viareggio. És curiós com cada any es redescrobreix la ciutat.

I després cap a Bologna. Ja no recordava els fantàstics revisors italians, intentant endur-se una petita prima per “deixar-nos” quedar drets a un tren que anava amb una hora de retard. Però almenys els preus són assequibles i sempre et queden els regionals, no com aquí. La casa d’en Mateucci a Bologna segueix tan acollidora com sempre. Merci pel llit!

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 158 other followers