Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: Universitat Autònoma de Barcelona

El descrèdit de la justícia

Arran del judici de Francisco Camps—del doctor Francisco Camps, per ser exactes, tot i que això són figures d’un altre paner—i de la condemna a Baltasar Garzón, fa temps que tinc voltant per la secció d’esborranys del blog quatre notes i un esquelet per a un possible article sobre la justícia i les desigualtats. I més ganes em van venir d’escriure’l quan al programa de Salvados sobre la justícia vaig sentir l’exfiscal cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, José María Mena, dient rotundament això:

La Justícia no és igual per a tots. Això ho sap tothom, per als desafavorits per la fortuna, les possibilitats de què la Justícia els enganxi són infinitament majors i les possibilitats de tenir una defensa de gran solidesa i d’esgotament total de les possibilitats de recurs són molt menors. Això és un fet objectiu.

Però l’article va quedar al tinter, en gran part per la mandra i tristesa que fa escriure sobre una cosa així. I és que, agafant per exemple el judici a Camps, del que tots vam sentir les converses telefòniques enregistrades, semblava tan evident la corrupció que el veredicte deixava lloc a pocs dubtes. Menys encara, quan dia sí i dia també sortien als noticiaris totes aquestes converses, aquests “te quiero un huevo” i regals i més regals. Que el jurat popular, amb 5 vots a favor i 4 en contra, el declarés finalment no culpable, va deixar una sensació de desemparament tremenda. I és que resultava que tot aquest comportament que li veiem, a ell i altres, amb el que denotava una gran sensació d’impunitat, en el fons resultava estar ben fonamentat. La reacció lògica a la sentència era el descrèdit de la justícia: Allò no es podia acatar.

Francisco Camps és l’exemple valencià, que als catalans tant ens agrada criticar sense fixar-nos en la nostra biga, però la llista seria interminable, començant per Millet i passant pel cas de l’Urdangarin i els nombros despròsits sobre Garzón.

Sobre Garzón en concret també tenia quatre notes escrites: sobre el fet que, independentment de si el veredicte que l’expulsa com a jutge sigui o no realment just, és curiós que se l’hagi jutjat amb tan de zel per aquest fet i no d’altres encara més greus com són la tortura i la incomunicació en processos judicials, que clarament atempta contra el dret de defensa dels acusats (molt més, sobretot, que espiar les converses amb l’advocat), de les poques ganes de defensar Garzón, sobre el seu historial. Però vaja, com breument resumia un amic,

Un jutge ordena intervenir les comunicacions entre uns presos i els seus advocats en el marc de la investigació d’un cas de presumpta corrupció i finançament il·legal d’un partit, tot i que aquesta possibilitat de vulneració (“suspensió”) d’un dret fonamental (art. 18.3 CE) només pot aplicar-se, segons la mateixa Constitució (art. 55.2 CE) en casos de “terrorisme”. La defensa d’aquest jutge convertit en acusat argumenta, com si vivíssim a Minority Report, que estava en preparació una reforma de la Llei d’Enjudiciament Criminal que preveia ampliar aquesta possibilitat de suspensió d’un dret fonamental als casos de corrupció. Lògicament, no s’ha acabat aprovant aquesta reforma (seria inconstitucional). En fi, que aquest jutge convertit en acusat, amb la llei a la mà, ha prevaricat, és a dir, ha dictat una resolució tot i saber que era contrària al dret (perquè tot jutge ha de conèixer la llei que aplica). Dura lex, sed lex, Baltasar.

La desigualtat quotidiana en la justícia

Però la raó que m’ha portat a recuperar les notes i acabar-les d’arreglar és l’haver constatat, en pròpia carn, que més enllà dels grans judicis com aquests que he comentat, que clarament desacrediten la justícia com a garant de l’organització i convivència en una societat, una de les vertaderes desigualtats la podem trobar en el dia a dia, en la impunitat amb què la mateixa administració ignora les queixes i sol·licituds dels seus administrats.

Ni per temps, ni per diners, ni segurament per confiança en el seu bon funcionament, molta gent no podem accedir quotidianament a l’empara d’un tribunal. Ni ha de ser així, quan la qüestió en disputa és “menor”, com ara un tracte injust, però petit i puntual, per part de l’administració. Per a això existeixen les queixes, sol·licituds i recursos d’alçada. Fent el paral·lelisme amb la sanitat, cal utilitzar més els Centres d’Atenció Primària i menys els hospitals, sempre que sigui possible. Això garanteix un tracte més ràpid, proper i segurament adequat, a la vegada que no col·lapsa els últims i els manté disponibles per a casos realment greus.

Doncs bé, el nostre problema (ho llegia fa temps en un article que no he sabut recuperar) és que en aquest país les queixes i sol·licituds fetes a l’administració ja no es desestimen, sinó que directament s’ignoren, comptant (amb tota la raó del món) que l’afectat no tindrà el temps, els diners o les forces suficients per interposar un recurs contenciós-administratiu. Deia l’article (i és una llàstima haver-lo perdut) que aquesta era una de les causes més importants, i fins i tot potser la que més, de l’actual desigualtat en la justícia espanyola i catalana.

I ara tiraré d’experiència personal. Ahir vaig haver d’interposar un recurs d’alçada a la Universitat Autònoma de Barcelona. És la segona vegada que ho faig, per temes diversos però lleugerament relacionats. El recurs d’alçada és l’última opció que es té per via administrativa: més enllà d’aquí només queden els jutjats. Aquesta última opció arriba després d’uns dos anys de reunions amb rectors i vicerectors, presidents i secretaris de l’ACUP, membres de la direcció general d’universitats corresponents a governs de colors ben diversos, d’acords presos al Claustre de la UAB per àmplies majories, en alguns casos inclús ratificats pels Consells Social i de Govern, i posteriorment ignorats, de manifestacions, bloquejos, queixes al Síndic de Greuges i una llarga llista que costa de tancar. Després que, inclús, un determinat personatge digués “denuncieu-me, a la universitat ens denuncien cada dia”, en comptes d’intentar arreglar civilitzadament una situació que dos anys després ha resultat ser senzillament il·legal.

Quan, després de tot això, a la universitat no se li acut res més que ignorar, repetidament, els recursos presentats per via administrativa, un acaba perdent definitivament la confiança en aquest sistema i en la seva suposada legitimitat.

Invisibilitat magnètica

Divendres passat la revista Science publicava un article de Carles Navau, Jordi Prat i Àlvar Sánchez, del Departament de Física de la Universitat Autònoma de Barcelona, i altres tres investigadors d’Eslovàquia sobre la realització experimental de la “invisibilitat” magnètica. La revista Science és de les més prestigioses, i els resultats d’aquesta recerca han rebut força atenció mediàtica, sobretot a l’estranger però també aquí: va aparèixer dijous al telenotícies vespre de TV3 i al 324, i n’han parlat articles a El País i El Periódico, a més de la cobertura més especialitzada a Nature News, Physics World, Physorg i Scientific American.

La imatge és de Carles Navau, Jordi Prat i Àlvar Sánchez.

El resultat consisteix en aconseguir que un cilindre eviti que un camp magnètic extern entri al seu interior sense distorsionar-lo. Al no modificar-se el camp magnètic extern, és impossible detectar (mitjançant aquest camp) si hi ha o no algun objecte. Rebutjar el camp magnètic a l’interior del cilindre es fa mitjançant una capa superconductora. Però aquesta capa per si sola modificaria el camp extern, de manera que per sobre hi ha una segona capa ferromagnètica que atrau el camp i en compensa l’efecte. Increïble.

La crisi com a excusa: retallades a la universitat i la situació dels investigadors en fase inicial

El curs passat, els investigadors en fase inicial van patir directament un seguit de mesures, justificades com a conseqüència de la crisi, que d’alguna manera precedien les retallades en educació i en universitat que estem veient actualment. Les mesures afectaven doblement a aquest col·lectiu pel fet de ser considerats de vegades estudiants i de vegades treballadors. Així, i malgrat tenir un sou que difícilment superava els 1.000€ nets, la retallada salarial dels funcionaris i treballadors públics va afectar —de manera totalment injustificada i inclús, possiblement, il·legal— tots els investigadors predoctorals de les universitats catalanes, que van veure com el seu sou baixava un 5% fins a arribar a, per exemple, 902€ nets per als que tenien una beca FPU (que ja tenen el sou congelat des de fa anys). A la vegada, els preus públics i taxes dels seus “estudis” van augmentar desorbitadament (un 280% en el cas de la tutela de tesi, passant de 105€ a 400€, i un 400% per la de “Serveis específics“, que pràcticament es pot considerar un “impost per treballar”), mentre els estudiants de màster extracomunitaris pagaven en algunes universitats públiques catalanes 3,5 vegades més que els comunitaris. Com ja he comentat alguna vegada en aquest mateix blog, aquestes mesures s’han agreujat encara més aquest curs, i no ens hauria d’estranyar que de nou s’intenti rebaixar el sou ja inferior a mileurista als investigadors predoctorals.

Amb la Florencia, una companya de l’Assemblea de Tercer Cicle i investigadora al Departament de Prehistòria, vam escriure el març passat un article on explicàvem totes aquestes mesures i la situació en què es trobava la lluita contra elles, sobretot pel que fa a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’article està pendent de publicar-se a la revista Estrat Crític, però mentrestant l’hem penjat aquí (en html i pdf) per a qui el vulgui llegir. Aquí en teniu el seu resum:

La crisi com a excusa: retallades a la universitat i la situació dels investigadors en fase inicial

Martí Cuquet, Florencia del Castillo

L’últim any s’han pres diverses mesures a nivell universitari, català i estatal que afecten tant l’encariment de l’educació pública com les condicions laborals dels seus treballadors. El col·lectiu d’investigadors en fase inicial, ja fortament travessat per la precarietat, n’és un dels afectats. En aquest article analitzem quatre d’aquestes mesures —relacionades amb la reducció salarial i l’encariment de taxes— que incideixen directament sobre aquest col·lectiu a Catalunya i, en concret, a la Universitat Autònoma de Barcelona, i presentem la resistència i resposta que s’ha generat des de l’Assemblea de Tercer Cicle d’aquesta universitat

La matrícula del doctorat segueix creixent

L’any passat els que estem fent un doctorat vam veure com la matrícula augmentava desorbitadament: un 280% en el preu de tutela i un 400% en la “nova” taxa de Serveis específics i suport a la docència. I dic “nova” perquè anteriorment ja existia, només que amb un altre nom: Documentació de matrícula (és a dir, la carpeta i la guia de l’estudiant, que en el cas del doctorat ni tan sols es rep). En el cas concret de la tutela de tesi, que és competència de la Generalitat, el preu va passar de 105,05€ a 400€ anuals. L’excusa —o una de les múltiples excuses, que necessitarien un article a part per ser explicades— és que a partir d’ara incloïa la taxa de defensa de tesi, i que en realitat el preu quedava igual. Era mentida que quedés igual, però quedava dit, i ja se sap que a base de repetir una mentida… La taxa que depenia de la universitat (aquesta famosa de Serveis específics i suport a la docència que ningú tenia clar si era per pagar el Campus Virtual, la carpeta o qui sap què que els investigadors predoctorals de totes maneres no utilitzem) augmentava, en el cas de l’Autònoma però també en d’altres universitats, de 8€ a 40€.

El resultat és que aquest any aquesta mateixa taxa arriba fins als 70€. Però el més divertit és que la tutela de tesi (la que depèn de la Generalitat) ha baixat una mica, sí, però ha deixat de cobrir la defensa de la tesi. Conseqüència: el preu és encara més car, i a més l’any passat vam pagar per una cosa per la que haurem de tornar a pagar. Haurem de fer-hi alguna cosa, no?

Els següents gràfics mostren l’evolució de les taxes que es paguen i del total de doctorat (comptant 3 anys).

Evolució del preu de tutela de doctorat. Entre el curs 2009-2010 i 2010-2011 va augmentar un 280%.

Evolució de la taxa de gestió de l'expedient acadèmic.

Evolució de la taxa de Serveis específics i suport a la docència (abans Documentació de matrícula). Entre el curs 2009-2010 i 2010-2011 va augmentar un 400%. L'augment en dos cursos ha estat del 775%.

Evolució de la taxa de defensa de la tesi. El curs 2010-2011 en principi no es pagava, perquè estava inclosa dins del preu de tutela de tesi (que havia augmentat enormement). Des d'aquest curs es torna a pagar, tot i que el preu de tutela de tesi ha baixat poc i ja s'havia pagat per a aquest concepte.

Evolució del preu total d'un doctorat de 3 anys, sense incloure la taxa pel títol.

Remenant el mar amb una cullera

El “moviment” —a falta d’un nom millor— del 15M i les acampades ha aconseguit capejar durant força temps l’usual mur informatiu i dels opinadors, i sobretot les dues primeres setmanes però també les últimes ha sabut fer-se un lloc quasi diari als informatius i a la premsa, encara que fos només per saber si es mantenien o s’aixecaven les acampades. I sobretot, ha sabut crear un símbol —Plaça Catalunya— i una línia d’acció —pacífica— que ha seduït a molta gent i que servirà de marca durant força temps. Del “moviment” se n’han fet moltes reflexions a tot arreu i ara no hi vull entrar. A Enfocant se n’han publicat algunes, la majoria sota l’etiqueta acampades. Aquí al blog també n’he fet algun comentari ràpid.

L’excusa per a escriure aquest article és una altra: semblava que aquest període “de gràcia” s’havia acabat oficialment dimecres passat al Parlament, però pel que sembla l’èxit de la manifestació d’abans d’ahir diumenge va aconseguir reconduir la situació.

Dimarts 14, l’acampada de Barcelona es traslladava al Parlament en una acció anunciada amb molta antelació i de manera pacífica, que va acabar amb acampada davant de les portes de la Ciutadella. L’endemà, 15 de juny, començava la discussió dels pressupostos al Parlament i l’objectiu de l’acampada era bloquejar-ne l’entrada, amb el resultat que tots coneixem. Hi va haver violència tant per una banda (vídeo) com per l’altra, i també cap als periodistes (i també aquest vídeo). En tot cas, la violència dels manifestants no passa dels quatre casos anecdòtics amb els polítics (la jaqueta de la Tura, el cap d’en Boada i, més notablement, el gos pigall del diputat cec, que de totes maneres en aquest vídeo no es veu tan greu, si és que es tracta de l’únic enfrontament). Això sí, per als d’esquerres potser va ser un xoc veure que la indignació també anava dirigida cap a ells. En tot cas, ambdues violències són totalment condemnables, com ja van fer uns i altres. La diferència, però, va ser que els diaris i altres mitjans no van anar més enllà de les condemnes pràcticament calcades (amb algunes excepcions notables). Des de les acampades s’hauria d’haver tingut més previsió de la confrontació que s’anava a produir, perquè la crítica unànime dels mitjans podria haver fet perillar la bona imatge i suport que la majoria de la població té del moviment. Per sort es va saber salvar movent-se a la Plaça Sant Jaume, i finalment amb l’èxit rotund de la manifestació d’aquest diumenge 19.

A banda de la violència “física” de les quatre anècdotes que mencionava, mitjans i tertulians no s’han cansat de repetir l’atac a la democràcia que significava el bloqueig del Parlament, comparant-ho amb el 23-F o amb el cop d’estat del 36. Aquestes comparacions són ridícules i crec que cauen pel seu propi pes, però és cert que bloquejar un Parlament és en certa forma un tipus de violència (tota resistència o enfrontament, per pacífic que sigui, comporta de fet violència). És una violència, la de bloquejar el Parlament, que jo entenc necessària (si més no en alguns casos), i que salvant les distàncies em recorda els bloqueigs dels Consells de Govern de les universitats: sense anar més lluny, a finals d’aquest curs s’han bloquejat (cito de memòria) dos Consells de Govern a la Universitat Autònoma de Barcelona, un a la de Girona i un altre a la de Barcelona. Consells on es preveia aprovar les primeres retallades, abans que el Parlament aprovés els pressupostos, perquè el govern de CiU ja està enviant les partides a les universitats amb una bona reducció.

En aquests casos (i em refereixo sobretot al de la UAB, que és el que em cau més a prop), les decisions de retallar i de com retallar es prenien des d’unes cúpules de poder (cúpules reals, no com les d’Anonymous) que ignoraven completament la voluntat de la majoria de la universitat. Una voluntat expressada per estudiants, professors i personal d’administració i serveis tant al campus com al Claustre, que en principi és el màxim òrgan representatiu de la universitat, però que aparentment serveix de poc quan els equips de govern decideixen saltar-se a la torera les decisions allà preses. Davant d’això, i quan es vol aprovar una cosa que la majoria de la universitat no vol, l’única via per evitar-ho és bloquejar el claustre. Un acte vergonyós no pels que bloquegen, entenc jo, sinó pels bloquejats, teòricament representants d’un col·lectiu que han perdut tota legitimitat i credibilitat democràtica. És a dir, quan un representant deixa de representar-te, el que cal fer-li és negar-li aquest poder de representació.

El cas del Parlament és evidentment molt més complex, de la mateixa manera que la societat catalana i els pressupostos catalans són molt més complexos que el seu equivalent a la universitat. Per exemple, no es pot caure en la trampa que els manifestants representen el conjunt societat (“del poble”), però tampoc es pot caure en el contrari: que només són 2 o 3 mil. Representen, de manera més o menys difosa, un gran nombre d’associacions de tot tipus, des de les més “antisistema” i “punkis de Mordor” fins a associacions veïnals. Tot i que no tothom recolza segurament cada punt, o molts dels punts, que surten al famós document de mínims (jo no ho faig amb tots, per exemple), sí que hi ha un gran recolzament al “moviment” en si. Recolzament a gent que justament no pensa que “la democràcia és seure i esperar que el govern faci el que ells diuen”, sinó tot el contrari.

I no només recolzament, sinó que aquest “moviment” està començant a ser força gran i estable. Utilitzant una mica el vocabulari i els exemples de teoria de grafs i de percolació amb els que treballo, aquestes acampades han estat una mica un punt crític de transició entre una fase amb una gran quantitat de grups, però molt petits, que després d’una petita empenta s’han agregat en un sola component gegant que té una mida significativa. Això i les relacions que s’hi estableixen és segurament el més interessant de tot plegat, i pensar l’ara què el repte que hi ha, perquè com diu en Xavi “el cicle de la protesta com a tal no aporta res més que agitar el mar amb una cullera”. Que d’aquí en surti feina i no només queixa és el que farà que realment valgui o no la pena.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 158 other followers