Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: vaga

Vaga indefinida de docents a les Illes

Avui comença la vaga indefinida de docents a les Illes. Sí, indefinida. Segons informa Vilaweb, el seguiment està sent massiu, i a les escoles només hi ha els serveis mínims —abusius, d’un 30%!

Les reivindicacions es poden consultar en aquest document: suspendre els expedients sancionadors, defensa de l’escola en català (retirar el TIL, que vol acabar amb el model d’ensenyament en català, la Llei de símbols i la LOMCE), beques menjador i reutilització de llibres, i drets laborals dels docents.

També s’ha creat una caixa de resistència per a poder mantenir la vaga. Aquestes són les mobilitzacions per a la primera setmana de vaga, i molta atenció al suport i concentracions a la resta del país. Per a avui mateix hi ha convocades

concentracions a Alacant (13.00, la Mà, Universitat d’Alacant), Barcelona (19.30, plaça de Sant Jaume), Castelló (11.30, paranimf de la Universitat Jaume I), Girona (19.00, plaça del Vi), Tarragona (19.30, seu del PP) i València (19.00, plaça de Manises).

Eleccions a la Val Susa

El 8 d’abril, després de la vaga general i els incidents a Barcelona, Enric Juliana firmava un polèmic article on barrejava de tot i criminalitzava a tort i a dret a base d’alarmisme, fal·làcies i males argumentacions. Bàsicament, rebia l’anarquisme i rebien els italians. Neoanarcoitalianisme. L’ús de la fal·làcia de l’anarquisme violent per a espantar als lectors vanguardistes ja va ser intel·ligentment contestat en un article d’Adrià Estivill al seu blog Observatori de la fal·làcia, que aprofito per recomanar-vos. L’article d’Enric Juliana també li va valdre un fort rebuig de la comunitat italiana a Barcelona (també aquí), tant per criminalitzar l’històric moviment No-TAV com per utilitzar el fet que dos dels ferits fossin italians per a carregar demagògicament contra ells, tot passant de puntetes sobre el fet que es tractava, a més, de dos ferits de molta gravetat que han perdut l’ull per culpa de les bales de goma disparades pels Mossos d’Esquadra. Tot plegat, molt ben resumint en aquest impecable i implacable article de l’acampada de Barcelona.

El cas és que Enric Juliana, de bracet amb Felip Puig i la jutgessa Carmen García, van fer el ridícul el passat 1 de maig, quan una manifestació gran com mai havia vist en cap dia del treballador va resultat totalment pacífica i sense incidents, i van tornar-hi tot seguit quan la reunió del Banc Central Europeu, contra el qual el mateix Felip Puig havia convocat de facto a manifestar-se, va rebre com a resposta una cassolada des dels balcons de les cases. És a dir, el dispositiu policial més gran des de les olimpíades del 1992, amb més de 8.000 policies, per blindar Barcelona en la visita del Banc Central Europeu i evitar els disturbis que pot provocar una cassolada. Tot això, amb la suspensió del tractat Schengen i el manteniment arbitrari en presó preventiva de diverses persones (mireu aquest enllaç i aquest altre).

Doncs bé, Enric Juliana ha tornat a queda estrepitosament en ridícul aquesta setmana, quan el perillós, radical i violent moviment No-TAV s’ha alçat amb l’àmplia victòria a les eleccions municipals d’Avigliana, el poble més gran de la Val Susa, per on ha de passar el tren. Unes eleccions on de contrincant tenia ni més ni menys que una coalició del dretà Popolo della Libertà de Silvio Berlusconi i “l’esquerrà” Partito Democratico (en realitat, a Itàlia es porta encara més això del centre-dreta i centre-esquerra). En fi: ja n’hi ha prou de tanta demagògia i criminalització, no creieu?

Qui infon terror en una manifestació?

Jaume Matas, expresident balear pel PP, va ser condemnat fa dues setmanes a 6 anys de presó. Però, tot i haver estat ja declarat culpable, segueix en llibertat perquè el fiscal no n’ha demanat l’ingrés a presó. Sembla que considera que la sentència encara és recurrible i que no hi ha perill de fuga.

En canvi, sorprès i indignat llegeixo com dos estudiants de física, que van ser detinguts pels mossos dijous al matí durant les accions organitzades pels piquets de la vaga general a Zona Universitària, estan encara en presó preventiva perquè el jutge considera que hi ha perill de reincidència i risc de fuga. Es diuen Isma i Dani i són membres de l’Associació d’Estudiants Progressistes. No són els únics en presó preventiva: hi ha també un jove de l’Assemblea del Clot, i també un altre que no ha pogut pagar la fiança imposada. Tot plegat, resultat en gran part de la insistència d’aquest fiscal. El perill de reincidència és, segons la jutgessa de guàrdia, “que puguin actuar contra la cimera que el Banc Central Europeu (BCE) farà a Barcelona el proper 3 de maig de 2012″, segons informa la Directa.

Ahir hi va haver una concentració d’un miler de persones per donar suport i demanar l’alliberament dels empresonats i detinguts a la vaga del 29 de març, i van els mossos i detenen una persona discapacitada en una actuació al·lucinant que ens explica també la Directa. És el balanç repressiu de la vaga general: 79 detencions, 4 presons preventives i més de 100 ferits. Uns ferits que, a mesura que es van sentint els testimonis, demostren la brutalitat policial de dijous passat: dues persones a qui es va haver d’extirpar la melsa a l’Hospital de Mar (segons els testimonis, després de rebre una pallissa de cops de puny i puntades directes a l’abdomen per part d’agents de paisà i de la brigada mòbil) , dues oclusions del globus ocular resultat de l’impacte de pilotes de goma i una altra lesió cranial, també per pilota de goma. Tot plegat, una actuació brutal de la policia que, en veure’s increpada per un grup de bombers que els acusen d’excedir-se, no se’ls acut res més que llançar-los gas lacrimogen per dispersar-los i acabar amb la discussió, com mostra aquest vídeo:

Ara que sembla que arrenca el debat sobre la proposta d’aplicar la llei antiterrorista a actes vandàlics, cal preguntar-se qui és realment qui infon terror en una manifestació, i armar-se d’arguments per a enfrontar-se a la deriva totalitarista dels poders econòmics i polítics. Sembla que en Felip Puig té clar qui és el terrorista, o qui s’ha de comportar com a tal, quan diu que

El nostre sistema de seguretat no acaba sent prou dissuasiu, no fa por.

Efectivament, segons el DIEC terrorisme és un “moviment polític que utilitza el terror basat en la violència com a eina de pressió”. Terrorisme és doncs l’opció política d’en Felip Puig de voler utilitzar la por per a mantenir l’ordre públic.

29 de març, vaga general

Volia escriure algun apunt sobre la vaga general de demà, però ni he tingut el temps necessari ni podria afegir gaires coses a les mateixes reflexions que em feia sobre la vaga de fa any i mig. Només que amb cada vaga fracassada o cada atac sense oposició es legitimen les mesures i es perd capacitat d’una acció més contundent en un futur. Com molt bé conclou aquest fantàstic resum d’arguments per a les i els indecisos davant la vaga general del 29M,

Si la vaga del 29 M és un èxit rotund i el govern no rectifica quedarà totalment deslegitimat. Això tindria un cost polític elevadíssim, obriria la porta a més vagues generals, i fins i tot podria forçar la dimissió del govern. En qualsevol cas li garantiria una clatellada electoral. Si al contrari una vaga general d’un dia no aconsegueix un atur total, el govern sortirà reforçat, la possibilitat d’una mobilització més contundent per part de la societat quedarà anul·lada i la porta a més retalls i a majors abusos (si no n’hi hagués prou) contra la majoria dels ciutadans (estudiants, pensionistes, funcionaris, interins, treballadors del sector privat, aturats) quedarà oberta.

Altra gent sí que ha escrit algun apunt sobre la vaga. Per exemple, aquestes dues propostes en clau constructiva: “Com un Tea Party català“, d’un blog (Des del fiord) que últimament està fent uns articles molt recomanables, i “Decàleg de reivindicacions per a una vaga general“. I finalment, un exemple de com no enfocar la vaga: “La vaga general com a mecanisme caduc de pressió política“.

Protestar sense molestar

Estic llegint un llibre de Gerardo Pisarello i Jaume Asens molt interessant i del que estic aprenent molt. Es titula No hay derecho(s). La ilegalidad del poder en tiempos de crisis, i és un recull d’articles publicats a diaris i revistes, com ara El País, el —en paper— desaparegut Público, el Diagonal, la Directa o Sin Permiso. El fet que siguin articles publicats en aquest tipus de mitjans no els permet gaire extensió, cosa que de vegades en limita l’aprofundiment en les tesis defensades, però d’altra banda fa que siguin molt assequibles per a un profà del dret com jo mateix.

Espero comentar per aquí el llibre, un cop l’hagi acabat, perquè val molt la pena. Però si en parlo ara és perquè dels primers articles se n’extreu una conclusió que, tot i semblar ben lògica, se sol obviar en moltes argumentacions. És el fet que els drets mai són absoluts, i això s’ha de recordar sobretot en les argumentacions, cada vegada més freqüents, que critiquen les manifestacions que “coarten les llibertats” o que simplement “molesten”. Aquest argument surt a cada vaga i a cada manifestació, però com que la d’avui em toca més de prop que de costum, no em puc estar de fer algun comentari.

Agafant una idea del mateix llibre, els inconvenients generats en aquests casos no són majors, per exemple, que els d’altres “casos menys aïllats, com els acomiadaments o els desnonaments massius”. Tampoc és just assimilar a una gran calamitat en les llibertats individuals la privació d’assistir a classe un dia, o a patir lentitud en el transport, en tren, per autopista o dins la ciutat, quan aquesta privació es produeix com a resultat d’una protesta política que, cal repetir, té una incidència limitada i puntual en aquells que en pateixen les conseqüències. No és bo que s’hagi d’arribar a aquests punts, com no es bo bloquejar consells de govern de les universitats, però —almenys així ho crec jo— és justificable quan s’ha arribat a situacions de bloqueig institucional. Com reflexionen Gerardo Pisarello i Jaume Asens a la seva introducció,

en situacions de bloqueig institucional, la protesta i la desobediència, lluny de ser actes delictius, són eines legítimes, fins i tot necessàries, per forçar el poder a complir la seva pròpia legalitat i per fundar marcs jurídics més igualitaris i lliures de violència.

L’últim cas més sonat en què la campanya de limitació de les llibertats públiques i individuals es va utilitzar com a argument contra el dret a vaga, a manifestar-se o a dissentir va ser en la militarització dels controladors aeris, fa poc més d’un any. Agradés o no la vaga, i per molt corporativa i mal plantejada que fos (i jo sóc d’aquesta opinió), equiparar la limitació a volar (en la major part, per turisme) a una emergència pública i utilitzar-ho per a militaritzar el servei sense que gaires veus s’alcessin en contra va assentar un precedent que hauríem de vigilar de ben a prop i contestar enèrgicament a cada oportunitat que es presenti.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 158 other followers